Anar al contingut

Escenari preelectoral

Rèquiem pel centre polític

Rèquiem pel centre polític

Carlos Carnicero Urabayen

Que el PP hagi perdut el nord confós per l'arribada de Vox era d'esperar, però desconcerta la deriva de Ciutadans

Diu Barack Obama que si es guanya una campanya electoral dividint un país, després no es pot unir per governar. Em pregunto si enmig de l’escalada de trinxeres que viu la política espanyola camí de la primavera electoral, els líders dels partits s’han aturat a pensar-hi un minut. ¿Val la pena guanyar a costa d’ignorar persistentment els reptes del present i el futur?

S’ha d'admetre que el centre no és sexi, sobretot en aquests temps accelerats per la combustió de mitjans i xarxes. És l’espai d’entesa, el nucli sobre el qual les societats plurals poden arribar a acords i avançar 'unides en la diversitat’, com diu el lema de la UE. El centre viu dels matisos, de la capacitat d’acceptar raons en els discursos aliens, d’evocar un matisat sí, però enmig del soroll excitant.

Camí de les quartes eleccions generals en vuit anys, ‘The Economist’ resumeix l’estat de la qüestió: “El més preocupant és que els tres partits més grans –sobretot el PP i Ciutadans– estan dedicant més energies a barallar-se entre ells que a confrontar els problemes d’Espanya. Les emocions i els càlculs electorals a curt termini estan triomfant sobre l’interès nacional”.

Voladura de ponts

Mort el bipartidisme, tantes vegades assenyalat com el germen dels mals de la política al nostre país, ara assistim a una fragmentació creixent –cinc jugadors principals després de l’arribada de Vox–, però sense indici de la cultura danesa de la sèrie 'Borgen’, que un dia somiem emular. Al país que va fer el miracle de la Transició, la contínua voladura de ponts de les noves generacions de líders és deprimentment avorrida i supèrflua.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Que el PP hagi perdut el nord desconcertat per l’arribada de Vox, competència directa pel flanc dret, era d’esperar. ¿No acabem de celebrar l’aniversari de l’11-M i hem recordat del que va ser capaç per intentar mantenir-se en el poder? És desconcertant, en tot cas, que la nova fornada de líders com Pablo Casado siguin més rancis que la generació de Rajoy.

Més nova ha resultat la deriva empresa per Ciutadans, promesa liberal, transmutat ara en partit disposat a entendre’s amb Vox però no amb el PSOE. Desconcerta la seva aposta per l’exageració constant, assumint que un elector fanatitzat els seguirà encara que l’evidència desmunti les seves denúncies. Es pot repetir mil vegades que Sánchez ha venut Espanya als independentistes, però ¿també encara que hagi convocat eleccions?

La sobreactuació és enemiga de l’essència. Ciutadans no ens ha de convèncer que defensarà els drets de tots els espanyols, dins i fora de Catalunya, cosa que ha acreditat, sinó demostrar ser una força útil per resoldre els problemes.

El PSOE es frega les mans, tot i que hauria d’estar preocupat perquè amb Podem no sembla sumar i ja coneixem el resultat de governar recolzant-se en partits independentistes, antitètics a les seves essències. Quan el PP i Ciutadans s’acosten, el PSOE de Pedro Sánchez aposta per la rampa. Memorables els atacs als blaus i taronges per elogiar la figura d’Antonio Machado en l’aniversari de la seva mort, o el sectarisme del seu cant “feminisme liberal, ridícul total”. ¿Ni tan sols la igualtat de la dona pot ser una política d’Estat?

D’esquena als grans problemes

Diu el CIS que la meitat dels joves no tenen pensat anar a votar. Com culpar-los si senten que l’incansable xou no té a veure amb els problemes que afronten cada dia. Salaris baixos, feines impulsades per la nova economia, circulant en bici i sense drets, lloguers impossibles... Per no parlar del crit planetari dels més joves perquè es prengui seriosament el canvi climàtic, una política massa seriosa per a aquest estat d’excitació buida.

L’efecte bola de neu de la instantaneïtat i la confrontació desplega efectes també cap a fora. Celebrarem eleccions europees a final de maig. Espanya vol tenir cada vegada més influència, sobretot davant de l’oportunitat que la previsible sortida britànica faciliti un nou espai. Però sense resoldre el conflicte català, que exigeix llums llargues, la nostra acció exterior tindrà sempre un peu coix perquè no remem tots a l’una.

Prenguem nota de l’espectacle del 'brexit'. Si un país amb tant prestigi, tanta riquesa i una tradició democràtica tan antiga com el Regne Unit és capaç de llançar-ho gairebé tot per la borda per la seva obsessiva voladura de ponts, dins i fora del país, què no ens pot passar a nosaltres. Candidats, elevin els seus discursos i treguin-nos del fang.