Finestra de socors
Les meves mares
Sense tantes dones que sembren i cuiden, ni els fills arribarien a ser astronautes, ni els marits astrofísics
zentauroepp22491392 barcelona 22 05 2013 presentacion el el hospital de sant joa180924103641
Dimarts passat a Caixaforum de Madrid, l’escriptora Belén Gopegui va pronunciar una conferència que va titular “Ella va trepitjar la lluna, elles van trepitjar la lluna”. S’emmarcava en el cicle “Ni elles muses ni ells genis” que dirigeixen Laura Freixas i Pilar de Foronda, una activitat que busca desmuntar des d’una perspectiva feminista l’arquetip que ells fan mentre que nosaltres som contemplades.
Belén Gopegui va elegir com a binomi per a la seva xerrada no una parella d’artistes cèlebres, sinó els seus propis pares, Luis i Margarita: astrofísic de prestigi internacional ell i ella... desconeguda per a tots nosaltres. Com més distància i més objectivitat semblava posar Belén en la seva reconstrucció de la biografia de la seva mare, més creixia l’emoció en els qui l’escoltàvem. Vam aprendre que Margarita Durán va dedicar 27 anys de la seva vida a cuidar la seva filla Miriam, nascuda amb paràlisi cerebral, i que, a partir d’aquesta tasca de cura, va trobar la manera de canalitzar les seves preocupacions socials i intel·lectuals, primer en la Fundació del pare Llanos al Pozo del Tío Raimundo i després a Amnistia Internacional. Gràcies a la seva intel·ligent perseverança, vam saber del determinant paper de Margarita per aconseguir que a Espanya s’iniciés un procés judicial contra la dictadura militar argentina pels milers de desapareguts.
Els lectors de les novel·les de Gopegui estem habituats a què les idees d’igualtat, feminisme, justícia, revolució siguin centrals en el seu pensament i en el dels conflictes a què sotmet els seus personatges. El que ignoràvem és que l’arrel d’aquestes idees està directament en la seva mare. Això és el que ens va voler demostrar a tots amb la conferència. De manera metòdica, com és habitual en la Belén, sense deixar res a l’atzar ni permetre’s recursos estètics buits ni sentimentalismes, ens va demanar que parléssim mentre puguem amb les nostres mares, que els preguntem sobre les seves vides, les seves activitats, les seves creences. Perquè, tot i que no fossin físicament allà, sense tantes dones que sembren i cuiden, ni els fills arribarien a ser astronautes, ni els marits astrofísics.
