L'asfalt

Hi ha una cosa que uneix els espanyols. Tant és la llengua en la qual s’expressin o la bandera que portin al seu cor. Aquests dies, el terreny que trepitgen té una cosa en comú, una cosa per estrenar. I no, no és la primavera que ja s’anuncia cobrint les superfícies amb una pàtina de pol·len. Es tracta d’una circumstància bastant més prosaica. No falla. Ja s’entreveuen les eleccions en l’horitzó, quan nombrosos municipis, grans o petits, amb estelada o amb el toro d’Osborne en les proximitats, poblen les calçades de cons, cintes d’advertència i diferents vehicles d’obra pública. Arriba l’asfaltatge del paviment. ¡Al·leluia! Aquest clot que fa un parell d’anys que es fa més profund i desafia la suspensió del vehicle, a la fi, és reparat.

Sens dubte, un sot o un clot menys és motiu de celebració. Llàstima que la festa quedi entelada per una profunda sensació de ser tractat d’idiota. Un regalet d’última hora al ciutadà perquè recordi a qui ha de votar. Ja se sap, el col·lectiu té mala memòria i, amb uns pams d’asfalt lluent, potser s’oblida que aquest clot s’ha anat engrandint per la desídia dels mateixos que ara demanen el vot. Resulta molt difícil creure que aquest paviment a estrenar tingui cap rellevància en el resultat electoral. Ni l’alegria és tan gran ni el disgust per l’oportunisme és tan ampli. Només aporta unes dosis extres de xafogor.