Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

Les alegries de la maternitat

Les alegries de la maternitat

Lucía Etxebarria

A una dona que no vol ser mare, que s’atreveix a dir alt i clar que no vol tenir fills, se la mira malament. De segur que alguna cosa rara hi ha en ella, es diu la gent. És egoista, o rara. O masculina. Però, compte, que a les mares se’ns pot mirar encara pitjor, si no ens adaptem al rol sacralitzat que de nosaltres s’espera.

En el judici per la custòdia de la meva filla, l’advocada de la part contrària va utilitzar com a arguments per negar les meves habilitats parentals el fet que jo, segons ella, era promíscua i bisexual i que la meva vida era, per tant, “trasbalsada i inestable”. La meva advocada no va considerar oportú respondre en la demanda tal com, en un estat de dret, s’hagués hagut de respondre. És a dir, destacant l’obvietat que la vida sexual i privada d’una persona no té res a veure amb la seva capacitat per cuidar i criar un nen. Sabíem que la jutge era molt conservadora. Així que es va utilitzar una ironia com a cortina de fum. “Resulta gairebé afalagador que la part contrària consideri que una dona de l’edat de la meva representada, que té una feina exigent i una filla al seu càrrec, pugui permetre’s aquesta vida dissoluta. Però no és el cas”.

Et diuen que la maternitat et farà absolutament feliç. Ningú t’avisa que comporta una anul·lació del ‘jo’.  Sobretot, perquè aquesta anul·lació del ‘jo’ està molt ben vista: S’espera que deixis de ser tu mateixa per passar a ser “la mama de”.  Les mares dels amics i amigues de la meva filla ja no em presentaven com Lucía Etxebarria, sinó com “la mama de l’Allegra”. Ni tan sols “la mare de l’Allegra”. La mama. Com si el fet de tenir un fill petit t’obligui de manera immediata a parlar com les criatures.
Quan et trobes trist i trobes a faltar la vida que tenies, despreocupada i sense responsabilitats, no l’hi pots explicar a ningú, perquè la por et tenalla. Tems que et jutgin. I, per Deessa, ¡que ningú et trobi borratxa en un bar! Si ho fa el pare és una bala perduda. Però si ho fas tu, ets un súcube, una irresponsable, i t’haurien de treure la custòdia ja mateix.

Ningú t’avisa
que tenir un
fill comporta
una anul·lació
del ‘jo’. Sobretot
, perquè
aquesta anul·lació 
està ben vista
socialment

A tot això, no reps més que missatges (des de la televisió, des de les xarxes socials) que has d’anar al gimnàs i menjar sa. ¿Però qui té temps d’anar al gimnàs, al mercat diàriament a la recerca de fruites i verdura fresca, temps per cuinar, quan ha de fer-se càrrec del treball fora i de la càrrega mental que suposa tenir una criatura? Tu no arribes de la feina i t’ajeus a la fresca, no. Arribes de la feina, prepares sopar, regules banys, mentre penses que aviat ja no hi haurà paper higiènic, que la pasta de dents s’ha acabat, i que cal comprar la de gust de xiclet de maduixa, que cal idear un vestit de flor per a la festa de final d’any, i comprar una cartolina gran groga per a un treball sobre Napoleó que com sempre acabaràs fent tu, a última hora de la nit.

I les teves amigues, a la piscina, et culpen a tu per tenir estries, perquè no vas utilitzar la crema antiestries i no et vas fer massatges. Com si haguessis tingut temps de pensar en alguna cosa així en el postpart, quan ni tan sols dormies.

I després et trobes revivint de sobte, a punt de complir els 50, el mateix dilema de quan eres adolescent. Llavors, si no tenies nòvio als 15 eres rara i una estreta, però, si t’embolicaves amb més d’un, eres una puta. Ara, si ets permissiva amb la teva filla (adolescent ara ella), ets una mare despreocupada. I si ets protectora, una mare invasiva, una mare helicòpter.

De vegades, et sents una mica estafada, penses que ningú et va advertir en realitat de què significa tenir fills. Ni a tu, que l’has tingut sola, ni a les teves amigues, que els tenen en parella, però es queixen tant com tu. Et preguntes fins a quin punt la teva va ser una decisió lliure, si una decisió lliure exigeix conèixer per endavant les conseqüències d’aquesta decisió. Et preguntes fins a quin punt existeix un desig lliure de ser mare, travessat en cap mesura pels discursos familiars, socials, culturals o pels desitjos aliens. I el pitjor és que et sents obligada a finalitzar aquest article explicant que sí, que adores la teva filla per sobre de totes les coses. Però, ¿de veritat fa falta explicar-ho? ¿No pot una sentir amor i sentir-se estafada alhora? ¿No pot estar una farta d’haver de demostrar a tota hora que bona mare que és? ¿No pot una desitjar que la mirin sobretot com a persona, i que, igual com a un home, li deixin de preguntar cada vegada que se la troben pel carrer que com està la seva filla?