Anar al contingut

Al contraatac

Sacha

Victor R Caivano

L'estiu passat vaig conèixer la Sacha, a qui la dictadura argentí li va arrabassar la seva filla Graciela

La vaig conèixer l’estiu passat. Un regal dels molts que em fa la professió que he escollit. Desconeixia que un llibre ja havia retratat la seva història fa gairebé 30 anys ('Crónica de una desaparición'). La Sacha viu sola en un poble de Mallorca. Es mou amb dificultat però quan comença a parlar és energia pura. Als seus 86 anys té diverses cicatrius vitals difícilment curables. La dictadura argentina li va arrabassar la seva filla Graciela. Va ser torturada fins a la mort. Van fer desaparèixer el seu cos com va passar amb unes 30.000 persones més. Però Graciela abans de morir va donar a llum una nena que va anomenar Carla. Aquell nadó va ser entregat a una família pròxima al règim. En concret a en Ruffo, membre de la Triple A. Però la Sacha no es va rendir. Havia perdut la seva filla i no estava disposada que passés el mateix amb la seva neta, a qui fins i tot li havien esborrat el nom. Després d’un llarg procés de recerca i de plets amb la justícia, la petita Carla va ser localitzada al detenir l’esmentat Ruffo. La identitat de la nena va ser verificada amb una anàlisi. Havia sortit de les ombres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La Sacha mai oblidarà el 25 d’agost de 1985. Aquella àvia amb mocador blanc esperava asseguda en un banc del jutjat on havia traslladat la nena. No podia deixar de plorar. Encara no havia vist la petita Carla, de 9 anys, quan un caparró va treure el nas per la sala. El jutge li va dir que aquella dona que sanglotava era la seva àvia. La nena va córrer cap a ella, va recolzar el cap al seu pit i va escoltar com la Sacha li deia: t’he buscat durant nou anys molt llargs. L’abraçada entre llàgrimes va fer que s’aturés el temps.

Aquell dia totes dues van començar una nova vida juntes. Àvia i neta van venir a Espanya. I es van quedar aquí fins que un càncer es va emportar la Carla. Avui la seva àvia plora recordant aquests últims anys. Tant de temps buscant-la i no va pensar mai que al trobar-la la perdria per sempre. Però la Sacha està feta d’una altra pasta. Ho estan aquelles mares i àvies que com ella explicava els deien “boges, perquè només una dona boja s’atreveix a desafiar una dictadura”. Avui la Sacha diu que les àvies ja no busquen. Ara són els nets i netes nascuts del 1973 al 1985 que busquen i indaguen en la seva identitat quan els sorgeix el dubte. La Sacha s’asseca les llàgrimes i es posa les petites ulleres per llegir el seu admirat Juan Gelman, que també va recuperar la seva neta després de 24 anys de recerca. I jo recordo l’estrofa d’uns dels poetes de l’escriptor argentí que em recorda tant la Sacha i totes les boges que no es van rendir: “Hemos quemado el miedo, hemos mirado frente a frente al dolor antes de merecer esta esperanza”.