Ortografia i modes
Exclamació: el signe dels temps
Les exclamacions han de servir per ajudar-nos a emfasitzar certa part d'un discurs, però a força de fer-los servir per a tot han acabat per no voler dir res de res
zentauroepp44450775 relato de verano de lucia echevarria mujer mirando movil180824102400
Els signes d’exclamació no estan de moda. Ja fa molt que els escriptors en van renegar. N’hi ha molts que no en fan servir mai. D’altres es vanten que en una novel·la de 500 pàgines només s'han permès de posar-ne un. Tot plegat és, com tot, un fenomen mutant. Si el Romanticisme va ser l’època de les exclamacions i els punts suspensius, a l’actualitat sembla que passa el contrari. Té a veure amb el canvi dels gustos, amb la tendència a fer servir menys puntuació i també, em penso, amb l’abús que tots plegats hem fet d'aquests signes en els darrers temps. En teoria han de servir per ajudar-nos a emfasitzar certa part d'un discurs, però a força de fer-los servir per a tot –ràbia, enuig, alegria, sorpresa...– han acabat per no voler dir res de res.
Potser aquesta ambigüitat té la culpa que els polítics gairebé mai no facin servir exclamacions. En els darrers dos dies m'hi he fixat molt. He analitzat els perfils de Twitter dels presidenciables a les pròximes eleccions generals i també d’alguns dels seus segons d'a bord. Només n'hi ha un que tingui exclamacions a la presentació del seu perfil: Pablo Iglesias. Gairebé cap n'utilitza en els seus missatges de campanya. Només l’alegria inequívoca els anima a fer-ho. Per exemple, el tercer títol mundial de la boxejadora Joana Pastrana va ser, durant el cap de setmana, la notícia que més exclamacions va inspirar entre els nostres líders polítics. En conjunt s'imposa una sobrietat absoluta tant a l’esquerra com a la dreta. Potser els sorprengui saber que el mateix passa entre les dones –Irene Montero i Inés Arrimadas–, i això que les noies tenim fama d’escriure amb més exclamacions. La dona que n'utilitza més, i no sempre per alegrar-se, és Rosa Díez. L’home més exclamatiu, amb molta diferència, és Pedro Sánchez. Tot i que em penso que no li acaben d'agradar. Jo diria que, en general, les exclamacions i els polítics no s'entenen gens.
Ara que hi penso, potser aquesta sigui la millor raó per començar a reivindicar les exclamacions seriosament. ¡Prou de negar-les! ¡No siguem tebis! ¡Visca els èmfasis! ¡Exclamem-nos!
