Abusos sexuals en l'Església

Portem un tresor en vasos de terrissa

L'actuació d'uns quants, o d'uns molts, no pot fer malbé els valors de justícia i fraternitat amb què tantes persones han crescut

3
Es llegeix en minuts
meaculpa

meaculpa

Crec que no m’equivoco gaire si dic que molts catòlics hem estat aguantant la respiració des que es van conèixer els primers casos d’abusos sexuals a Irlanda... ¿Era una qüestió de temps que ens toqués a nosaltres o és que nosaltres havíem estat immunes a aquesta xacra? Està clar, era qüestió de temps. A l’editorial que vam publicar des de la Fundació Catalunya Religió 'Per una reacció eclesial i social davant dels abusos a menors’ des del dolor i la consternació deixàvem clara la nostra actitud sobre on ha fallat l’Església en la prevenció i la solució del problema, i quines mesures caldria emprendre per aconseguir el canvi de mentalitat necessari que ha d’impedir que uns fets com aquests es puguin repetir. És com un membre més de la comunitat eclesial, gran i diversa, que voldria dir algunes coses.

MEA CULPA. És horrorós que en el si d’una comunitat que només s’ha de regir per l’amor al proïsme es produeixi un abús de poder d’aquestes característiques i exemplificat en allò més íntim i personal. No demanarem mai prou perdó per no haver sabut aturar aquesta realitat que teníem davant dels ulls o darrere la porta, ni per la vergonya que hem passat quan hem rebut certes denúncies sense massa sorpresa. Per molt que els abusos siguin un greu problema social, a l’Església hi ha un compromís moral i ètic afegit, una autoexigència de responsabilitat, una estructura institucional en la qual la societat havia confiat i que hem traït. A partir d’ara, tolerància zero, compassió la que faci falta, apartar els abusadors de l’exercici de les seves funcions (¡no traslladar-los!), i demanar perdó. I posar-se en mans de professionals, treballar per a la reparació i facilitar l’acció de la justícia. Respectem la presumpció d’innocència, però posem les víctimes dalt de les prioritats.

Gestió de la sexualitat

Hi ha una qüestió pendent en tot això. Gravíssima. La gestió de la sexualitat, l’acceptació del cos humà com a part indestriable de la seva ànima. La culpabilització de l’home pel fet de ser home, la imposició del celibat, la persecució de l’homosexualitat, la concepció de la sexualitat pràcticament com a tècnica reproductiva sense cap fonament teològic, tot això s’ha anat podrint i estic segura que si no n’és la causa sí que ha sigut un agreujant en determinades conductes. Hem d’obrir finestres, acceptar les persones tal com són, perquè així és com Déu ens estima.

LA INSTITUCIÓ. És probable que quan va esclatar l’escàndol dels Maristes ningú estigués prou preparat per afrontar-lo. Afortunadament, hem avançat des de llavors, però no estic segura que hàgim tocat fons entre la jerarquia eclesiàstica, que la consciència de la inevitabilitat de canvis profunds estigui prou assumida. La conclusió de la cimera que va convocar el Papa a Roma va ser molt taxativa: "Cap abús ha de ser mai encobert ni infravalorat" i caldrà veure com es desplega en mesures concretes que per capil·laritat arribin a tots els racons del planeta amb la mateixa contundència.

També m’hagués agradat no veure només tants bisbes, perquè és del conjunt de l’Església que estem parlant, de les parròquies, de les comunitats educatives, dels esplais... Mentre hi hagi fòrums exclusivament masculins, no podrem dirigir-nos al conjunt de la societat. Malgrat la iniciativa que el mateix Papa encapçala (i que el seu predecessor no va saber afrontar) ¿encara hem de sentir coses com que el feminisme es pot convertir en un masclisme amb faldilla?

Recuperar la credibilitat perduda

Notícies relacionades

Estic segura que aquest esclat contra l’escàndol dels abusos, aquest canvi de mentalitat que reclamem, també té a veure precisament amb la força del moviment feminista, amb la crisi de la masculinitat. Les dones de l’Església, que són el seu motor, tant o més que els homes, malgrat la sagnant i injustificada discriminació en tants aspectes, hem tolerat massa temps aquesta situació. Al contrari, ens hauríem de posar al capdavant d’aquesta lluita, que és al costat dels oprimits.

REIVINDICACIÓ. No ho mereixem, l’actuació d’uns pocs, o d’uns molts, no pot malmetre la tasca secular en l’acompanyament de persones, social i educativa, que ha fet que tantes persones haguem crescut a escala personal, haguem après a conviure, a compartir, a posar l’altre al centre de les nostres vides. Són aquests valors de justícia i fraternitat els que estan en joc. Hem de recuperar la credibilitat perduda que el laïcisme del segle XX també ha contribuït a ocultar. Portem un tresor en vasos de terrissa, ja ho diu l’Evangeli.