De Las Navas de Tolosa a Brussel·les

Quan la cosa es remunta a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212, ni més ni menys) la gravetat de l’assumpte és innegable; si s’hi sumen la batalla de Lepant (1571, ni més ni menys altre cop) i el regnat de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (1516-1556; 1520-1558 en l’ús imperial), l’agreujament del cas salta a la vista. Així ho entén Javier Ortega Smith, de Vox, quan diu que sense aquestes matances i fites, les dones de la sala –una del Parlament Europeu– anirien amb el burca a sobre. Una tesi que sacseja les opinions de ments doctes que mai van defensar aquesta concatenació de fets ni de viva veu ni per escrit.

Resulta tan impropi del rigor acadèmic dir això com que un imam, des de dalt del mínbar, proclamés que la victòria de Saladí en el setge de Jerusalem (1187, Déu n’hi do) va evitar que l’orbe musulmà fos cristianitzat amb l’espasa. A aquest imam l’anomenaríem almenys fonamentalista o islamista radical. Així qualifiquem almenys els gihadistes que van donant la tabarra amb la reconquesta d’Al Ándalus com a part del seu programa de restitució de l’islam genuí.

En una història com la d’aquí –Forges l’anomena així als seus àlbums– on s’expliquen l’expulsió dels jueus (1492), la repressió dels protestants a Valladolid i Sevilla a mans de la Inquisició (1559-1562), l’expulsió dels moriscos (1609-1613) i alguna altra persecució desorbitada i mortífera anterior o posterior a les esmentades, més diferents exilis tràgics, citar Las Navas de Tolosa al centre de Brussel·les és una atzagaiada cultural. O una inquietant marxa enrere que pot acabar amb la resurrecció de paraules carregades de prejudicis –moro entre elles– o amb l’enyorança indissimulada d’aquells dies en què la guàrdia mora treia a passejar Franco amb el Rolls Royce, dit sigui sense ànim d’assenyalar.

Notícies relacionades

La internacional de l'extrema dreta es consolida a Europa

L'extrema dreta desafia la UE

L’onada d’antisemitisme i islamofòbia que creua Europa de banda a banda justifica els pitjors presagis, convertida la religió en una arma llancívola i els pitjors tòpics fets arguments d’autoritat. Davant l’opinió sostinguda per Henry Kamen i altres queEspanya va ser –potser és– la primera víctima de tants perseguidors patris, té un eco renovat un etnicisme que forma part dels pitjors episodis de la història recent d’Europa, i allò del burca a Brussel·les té cabuda en aquest renaixement amb prejudicis a les arrels del qual hi ha idees tan velles com la neteja de sang.

¿Extravagància, conservadorisme obtús, veloç retorn al passat? En una vella sèrie de televisió, a començaments dels 2000, es va incloure la següent seqüència: dos amics beuen una cervesa recolzats a una barra; en un televisor penjat a la paret, George W. Bush fa un discurs. Enmig de la conversa, un d’ells s’escolta la llauna del president durant un moment i tot seguit li pregunta al seu acompanyant: “¿Qui és aquest tipus que diu coses tan rares?” En això estem aquí (una altra vegada Forges): la política s’enterboleix i la pestilència de les clavegueres puja a la superfície mitjançant afirmacions desmesurades.