30 nov 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Emmalaltim

PONS ELISENDA

Emmalaltim

Emma Riverola

L'adulació als líders, la proclamació de dogmes i la lapidació del que discrepa són signes que Catalunya s'empetiteix

Testificava el comissari Castellví davant del Tribunal Suprem i l’aparell propagandístic del procés esmolava les ungles. No va trigar a fer-lo miques en els aparadors mediàtics més diversos i en horari preferent. Amb un vocabulari que anava del cortès al groller, el diagnòstic era el mateix: el cap d’informació dels Mossos l’1-O mentia. No pot ser de cap altra manera. No només perquè la seva declaració perjudica els acusats, sinó perquè desmunta el mite d’un poble tocat per la mà de Pau Casals en el qual és impossible, físicament impossible, que pugui donar-se un conat de violència. Ningú que no estigui boig pot posar en dubte aquest dogma del procés. Ningú, per descomptat, que no sigui un traïdor.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aferrats a un relat salvador, negant qualsevol possibilitat a una altra visió dels fets que no sigui la dogmàtica, Catalunya s’empetiteix. I no únicament perquè estigui fragmentada. Hi ha massa signes de la malaltia del capficar-se. Des d’una adulació extrema i immerescuda a uns líders que, com a mínim, van pecar d’irresponsables (aquí estan, encapçalant les llistes electorals) al menyspreu sistemàtic dels grisos, potser per temor que revelin el risc, la pobresa i la intransigència del blanc i negre. S’han elevat expressions buides de sentit a l’altar dels dogmes. I s’ha perdut tota la vergonya a l’hora de lapidar persones com Castellví des de les talaies públiques. Emmalaltim. I potser ni ens en adonem.