Llimar la masculinitat

Qui ha dut a terme el gran esforç de canvi són les dones. Els homes han assistit a aquesta transformació i han provat de resistir-s’hi. En el millor dels casos s’hi han adaptat més o menys. Però els homes no han canviat. El sexe que s’ha transferit, el que al llarg d’un difícil procés d’un segle ha arribat a una situació diferent per complet a la de partida, és el femení. Les dones del nostre temps són molt diferents de les de les èpoques anteriors. Per emancipar-se del poder masculí no n’hi havia prou amb reivindicacions, era necessària una revolució interior, noves actituds, l’assumpció de l’autonomia personal com a condició imprescindible per emancipar-se de la tutela i del poder del mascle.

La nova feminitat és un fet. Però la nova masculinitat amb prou feines comença a apuntar, balbotejant, entre alguns col·lectius reduïts. El mascle ha adoptat una espècie de resistència passiva i no ha cedit, en el que ha anat cedint, ni de bon grat ni de manera voluntària sinó forçat per l’empenta persistent de la revolució feminista. Les dones han anat ocupant les noves places, no convidades, no perquè els homes les hagin cedit de bon grat, sinó empenyent. Al principi, l’àgora era masculina. Encara falta molta tirada per arribar a la meta de l’àgora compartida. Tant en l’àmbit públic com en el privat.

El canvi arrela a la pràctica del poder

En l’essencial, les dones han complert amb la seva part, els homes encara no. Ha arribat, doncs, l’hora de transformar també la masculinitat, la qual cosa comença per llimar l’esperit jeràrquic ancestral fins a desprendre-se’n en la mesura possible. Mai resulta fàcil renunciar a posicions de privilegi, però és imprescindible baixar almenys un parell d’esglaons, iniciar un franc retrocés, si ens volem aproximar i acomodar a l’objectiu de la igualtat real i efectiva. El nucli del canvi es troba en el poder, en la concepció i a la pràctica del poder, que sempre han sigut masculins.

Notícies relacionades

Hi ha motius, més que mai

La llei d'acció i reacció

En totes les espècies de primats, amb la possible excepció dels bonobos que no ve al cas, les femelles ocupen una posició subordinada en la lluita constant dels mascles per l’ascensió en l’escala jeràrquica. Però si la humanitat ha aconseguit sacsejar-se bona part de la pesant càrrega de l’herència genètica a base de civilització i cultura, també haurien de començar, els mascles, a retallar les aspiracions de jerarquia tribal que provenen de les hordes dels nostres avantpassats, els homínids.

L’‘homo sapiens’ era caçador i guerrer, agressiu, territorial i jeràrquic. La ‘dona sapiens’ era recol·lectora i se socialitzava d’una forma molt més amable, la major part del temps en absència de mascles adults. Per això, les dones de la nostra època, per canviar, han hagut de redescobrir l’antiga herència i posar-la al servei de les seves legítimes aspiracions. El treball majúscul, desprendre’s de l’agressivitat i de les pulsions de domini, corre a compte dels mascles. El gènere femení, que havia sigut relegat a la trista condició d’omega, ja ha assolit l’estatus de gènere beta. Ara és necessari que el gènere alfa de l’espècie retrocedeixi fins a la beta. Com a mínim.