Animals invisibles

Capítol 1. Illa Maurici, oceà Índic. Un esclau salvatge, el 1674, va ser l’últim en observar, amb vida, una simpàtica au que, amb el decurs del temps –i l’abolició “legal” de l’esclavitud–, s’ha convertit en un símbol del conservacionisme: el dodo. Aquest ocellot que solíem dibuixar rabassut i amb un caminar matusser –avui sabem que era més estilitzat i àgil– va ser un animal que va perdre la capacitat de volar. No tenia depredadors naturals. Ara bé, amb la colonització humana de Maurici, es va esdevenir l’Armagedon per al nostre dodo. Va suposar una presa fàcil i, a finals del segle XVII, es va extingir.

Capítol 2. Àfrica austral, any 1938. Qui havia de dir a Marjorie Courtenay-Latimer, conservadora d’un museu d’història natural sud-africà, que es trobaria amb un estrany animal invisible. Els pescadors locals li van entregar una criatura desconeguda. Pesava més de 50 quilos, mesurava 1,5 metres, tenia el cos cobert amb escames blindades –semblava un peix cuirassat antediluvià– i quatre aletes disposades com si fossin les potes d’un rèptil. Mentre dibuixava l’espècimen, va contactar amb un ictiòleg. James L.B. Smith va poder confirmar les sospites de Marjorie: es tractava d’un fòssil vivent. El celacant. Un tipus de peixos que, fins aquell moment, només podien contemplar-se –fossilitzats en blocs petris– a les col·leccions de paleontologia. Se’l considerava extint des de feia la barbaritat de 65 milions d’anys, però ¡encara viu! Tot i que molt difícil de veure, neda per l’oceà a gran profunditat.

Capítol 3. Àfrica Oriental, 2011. Em trobava acampat a la sabana tanzana. Després de diversos dies seguint als hadzabe –una ètnia de caçadors recol·lectors del llac Eyasi–, vaig fer un descans per visitar la granja de Nani i Chris a Kisima Ngeda. Vam fer una cervesa Tusker amb la mirada perduda a la bonica conca lacustre i, com fem sempre, vam acabar parlant de fòssils, animals, i dels hadzabe: els ‘Homo sapiens’ més estretament emparentats amb els primers representants africans de la nostra espècie. Va ser llavors quan Nani, en la llengua –de clics i espetecs– d’aquest poble Khoisan, va pronunciar la paraula Ts’ikayo. Així anomenen una criatura que és mig elefant mig humà. No l’he vist mai, ja que es tracta d’un mite, però em sembla extraordinari que aquests predadors nòmades –tot un exemple de supervivència a les sabanes més hostils–, fusionin l’humà amb un altre animal de gran intel·ligència. Tots dos, elefants i els hadzabe (només en queden uns 400 vivint de forma tradicional), són éssers vius que es troben en perill d’extinció. Ben aviat, podrien arribar a ser tan invisibles com Ts’ikayo.

Notícies relacionades

La Terra es dirigeix cap a una sisena extinció massiva d'animals

Augmenten les espècies animals en perill d'extinció a Espanya: set espècies més

El dodo, el celacant i Ts’ikayo són animals invisibles del nostre món real i imaginari. Tan sols tres capítols d’entre els molts animals invisibles amb què podem creuar-nos per tot el globus; tot i que el difícil, o impossible, sigui veure’ls. Uns són els “Animals Invisibles Extints”. Éssers que van existir però que, ja sigui per l’acció dels canvis naturals o l’activitat humana, han desaparegut. D’altres són els “Animals Invisibles Vius”. Criatures molt difícils d’observar, però que després d’una recerca pacient, és possible documentar-les. I no parlo només del puma o el licaó. Es creia que l’ocapi era una llegenda dels mbuti, però el 1904, es va trobar aquest gran mamífer: ¡viu a l’Àfrica Central! I el tercer grup: els “Animals Invisibles Mítics”. Invisibles per a l’ull, visibles en la ment dels pobles. Els que formen part de l’imaginari antropològic.

Dos somiadors

¿Qui no voldria anar darrere el calamar gegant? ¿O dels extints megateri i Homo floresiensis? Així vaig topar amb un intrèpid escriptor i viatger: Gabi Martínez. Vam coincidir quan buscava assessorament per a les seves indagacions en busca de l’ocell bec d’esclop, la barrera de corall o el moa. Imaginin-se les conseqüències de la trobada de dos somiadors disposats a emular el professor Challenger i Ed Malone. Com a ‘El món perdut’, d’Arthur Conan Doyle, apressava embarcar-se en una missió dirigida a rescatar, de la seva invisibilitat, molts dels animals que –repartits per tot el planeta– formen part del patrimoni natural i cultural de la humanitat. En efecte, hem de fer-ho ràpid; abans que caiguin en una invisibilitat irreversible. Una expedició on hi cap tothom: sense anar més lluny, als nostres pobles i ciutats, si no hi posem remei, les abelles, papallones, sargantanes i aus autòctones s’estan difuminant en “Animals Invisibles”.