Desmemòria

La memòria humana és bastant més deficient del que solem suposar, com saben bé els especialistes en psicologia del testimoni. Per raons encara no gaire precisades per la ciència, amb el temps es va esborrant de forma poc controlable i es degrada de tal manera que l’ésser humà arriba a generar  falsos records per cobrir les llacunes que es produeixen en la memòria d’uns fets. Com va revelar Javier Cercas a 'Anatomía de un instante’, molts espanyols recorden haver vist en directe per televisió l’entrada a tretsd’Antonio Tejero al Congrés dels Diputats,d’Antonio Tejero al Congrés dels Diputats i el cert és que no es van emetre imatges en directe. Jorge Luis Borgesho va il·lustrar en un meravellós conte titulat ‘Funes el memorioso’, que relata la història d’un home la vida del qual es bloquejava al no ser capaç d’oblidar absolutament res. Sens dubte, la memòria ha interessat a la literatura.

Durant aquesta setmana del procés contra els líders independentistesindependentistes hem assistit a una sèrie de declaracions tan rellevants com, a estones, sorprenents. Ha cridat molt l’atenció que Soraya Sáenz de Santamaría no coneixés molts dels detalls  operatius policials de la jornada del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, o que afirmés que coneixia la majoria dels incidents d’aquell dia pel que va veure en les imatges de televisió des de la Moncloa. Tampoc va recordar si la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 havia sigut publicada en el Diari Oficial. Era la vicepresidenta del Govern. Un advocat la va arribar a qualificar de "testimoni reticent", i li va recordar l’existència del delicte de fals testimoni. Va ser un interrogatori duríssim que auguro que serà visionat a diverses facultats de Dret en els pròxims anys.

Mariano Rajoy va discórrer per un camí similarMariano Rajoy, tot i que una mica menys sorprenent en les seves respostes. Va tenir un evident renunci al reconèixer implícitament que havia conegut una declaració anterior, cosa que està prohibit per la llei d’enjudiciament criminal. Però la norma és una relíquia històrica al món d’avui, el 2.0, perquè gairebé tothom té un ‘smartphone’. Fora d’això, la seva declaració també va revelar llacunes en el record del que va passar aquells dies que han contrastat amb el declarat per Iñigo Urkullu. Semblava que l’interès de l’expresident era sobretot defensar les seves decisions com a governant des del punt de vista polític. Com ha passar amb alguns dels acusats, molts polítics es comporten com a tals fins i tot davant dels jutges.

Finalment, Juan Ignacio Zoido, exministre de l’Interior, ha declarat el seu desconeixement de manera expressa quant a detalls bàsics de l’estratègia policial, i venia a justificar aquest oblit en què tot estava en mans del"dispositiu", com ha reiterat moltes vegades. I que ell no estava al corrent dels detalls d’aquesta operació, cosa que és una mica més que sorprenent tenint en compte que es tractava, segons la fiscalia, d’una "rebel·lió" en marxa. Sembla que un ministre de l’Interior havia de posar el seu millor afany intel·lectual a fer front a tota una insurrecció, suposant que fos això el que realment passés a Catalunya, cosa que resulta més que dubtós tenint en compte aquests buits memorístics.

Notícies relacionades

Fes el que tu creguis

Milei llança Vox, que marca el seu primer gol

Potser ens hem instal·lat en un estat oníric que va canviant de costat a estones. Es va viure evident irrealitat a Catalunya abans del 27 d’octubre perquè no s’aconseguiria la independència per més que moltíssims ho creguessin d’absoluta bona fe. La irrealitat va canviar de costat quan després de la declaració d’independència, la fiscalia va donar per cert aquest mateix estat d’irrealitat i el va qualificar jurídicament de manera, sens dubte, desproporcionada. I ara mateix, sentint les declaracions, és obvi que hi va haver unes urnes tot i que ningú sap com es van adquirir, va acudir molta gent als col·legis electorals però ningú els va convocar. A més, hi va haver un contundent dispositiu policial de 6.000 efectius vinguts per a l’ocasió, les accions del qual els màxims mandataris no coneixien o se’n van assabentar només a través del que van veure per televisió. El surrealisme, per no dir l’esperpent, ja està assolint dimensions estratosfèriques.

Tant de bo aquest procés acabi algun dia amb bé. Que ni els jutges ni ningú oblidin la presumpció d’innocència. I que no s’oblidi tampoc que els ciutadans independentistes només estaven realitzant mobilitzacions de reivindicació o protesta, però ningú va estar pensant a prendre a l’assalt el poder. Cap, absolutament cap institució de l’Estat va deixar de funcionar en cap moment a Catalunya.H