El president va fer la seva feina

El testimoni Mariano Rajoy va comparèixer amb un objectiu clar i del qual, fidel a la seva llegenda, res ni ningú va aconseguir apartar-lo: deixar clar que ell va fer la seva feina. Les dues hores de testimoni poden resumir-se en tres idees: els vaig avisar que això acabaria malament, els vaig donar totes les oportunitats que vaig poder per evitar-ho i no estaríem aquí si els altres s’haguessin comportat amb la seva mateixa prudència. A tall de nota, no va perdre l’oportunitat de recordar a la sala un dels seus tòpics favorits: governar és molt complicat i sembla mentida que ho hagi d’explicar a gent tan seriosa com vostès i aquí, al Tribunal Suprem.

Per al 'codi mariano' queden el retruc sobre aquella oferta que ningú podria rebutjar de deixar d’incomplir la llei, o l’ajustada ironia amb què va desmuntar les múltiples i volàtils teories que uns i d’altres llançaven i llancen alegrement sobre quan, on i com s’hauria d’aplicar el 155. Per al seu perfil de governant, queda el sentit d’Estat acreditat al respondre a les frívoles especulacions sobre per què no havia declarat l’estat de setge o d’emergència: perquè es restringeixen drets i llibertats individuals de tots els ciutadans i no hauria sigut ni just, ni assenyat, ni prudent. Es tractava d’impedir un mal major, no de causar-lo.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Igual que havia fet Soraya Sáenz de Santamaría en el torn de matí, va reduir el suposadament ferotge Ortega Smith de Vox a un inofensiu gatet a qui se li hagués d’explicar què és l’Estat, què és el Govern i què fa un president. A diferència de la seva vicepresidenta, no va cometre l’error de recolzar expressament la tesi de la concurrència de violència de la fiscalia, sense ser capaç d’aportar una sola dada oficial davant de les preguntes de la defensa; només el que havia vist o sentit en els mitjans. Rajoy, més llest, va esquivar la violència i va recórrer al contrast entre el normal i anormal per mantenir el tipus i la convicció davant de les defenses. Ell ja ha complert com a president, ara li toca a la fiscalia fer la seva feina. Fins i tot va saber lamentar unes imatges de violència davant de les quals la seva vicepresidenta no va aconseguir mostrar una mínima empatia.

Tots dos van defensar amb convicció la seva gestió política d’una crisi on se li demanaven coses que, ni podia fer com a líder de la dreta, ni volia fer com a president del Govern. Els seus testimonis han servit de poc per consolidar el cas de la fiscalia. De fet, un es queda amb la depriment impressió que Rajoy i el seu Executiu no tenien més informació que aquesta que vostè i jo podíem tenir seguint els mitjans. Ni el CNI, ni la Policia Nacional, ni la Guàrdia Civil els van explicar mai res que el president no sabés que passaria o que no haguéssim vist tots a les notícies. Si realment hi havia una rebel·lió en marxa, o no se’n van assabentar o no van informar el Govern. No li va anar millor al cas de malversació amb Cristóbal Montoro: si n’hi va haver, ni la poderosa Intervenció de l’Estat ni Hisenda se’n van adonar. Estaven tots veient el telenotícies.