L'experiència de Mas

L’experiència és la virtut més inútil que existeix; també en política. Quan es té, serveix de ben poc; tampoc es pot transmetre als que en manquen. Així s’ha evidenciat avui en la sessió del judici al procés amb la compareixença dels tres primers testimonis catalans: el diputat Joan Tardà, el president Mas i l’exdirigent del PDECat Marta Pascal. Comencem pel segon, per l’experiència de Mas.

L’expresident ha testificat en clau jurídica i política. Jurídicament, ha explicat que el seu successor, Carles Puigdemont, havia optat per la via unilateral, però Mas va alertar que la unilateralitat “no havia de ser ni la primera, ni la segona ni la tercera opció”. I, políticament, ha dit que Puigdemont tenia a les seves mans un botó d’emergència: “No abandoneu mai la possibilitat de convocar eleccions, perquè és on la Generalitat té capacitat de control”. Pascal ha abonat aquesta mateixa línia testifical: “Quan se’m va demanar l’opinió sobre la via unilateral, vaig dir que eren millor altres opcions”.

Resumint, a més d’entregar la iniciativa política a l’adversari, Puigdemont va prémer el botó equivocat: el de la unilateralitat. Perquè els processats no ho són pel seu ideari independentista, sinó per haver promogut la via unilateral: les lleis del referèndum d’autodeterminació i de transitorietat jurídica, la consulta de l’1-O i la declaració d’independència.

Amb els salts de pantalla cap al davant i cap al darrere, Puigdemont no només va alterar el full de ruta sobiranista, com ha recordat avui Mas, sinó també el seu argumentari: es va començar parlant de “dret a decidir” com a succedani del dret d’autodeterminació i es va acabar aprovant un referèndum d’autodeterminació que tirava per terra aquell artefacte. Perquè l’autodeterminació és un dret –des de la creació de les Nacions Unides s’ha aplicat a països subjectes a dominació colonial, racista o estrangera–, però en els estats de dret només regeix en el sentit de principi democràtic.

El president Mas també ha evocat l’experiència d’Escòcia. En efecte, David Cameron va firmar l’acord d’Edimburg amb el llavors ministre principal d’Escòcia, Alex Salmond, i va accedir a transferir temporalment al Parlament de Holyrood la facultat de convocar un referèndum. Aquella consulta, com va recordar Salmond, no va ser un regal: “Escòcia va lluitar durant sis dècades i durant molts anys el Regne Unit s’hi va oposar”. Tampoc en el cas del Quebec, on regeix la llei de claredat (2000), hi ha una via unilateral.

Notícies relacionades

Tercera setmana del judici al procés

El tribunal del procés multa amb 2.500 euros Baños i Reguant per no haver contestat a Vox

En resum, a hores d’ara del judici, dels quatre tipus penals que s’esgrimeixen –rebel·lió, sedició, malversació i desobediència–, els dos primers han sigut poc o gens fonamentats, el tercer és objecte de proves i testimonis no concloents, i només el quart –la desobediència– s’obre camí d’una manera fonamentada.

Deixo per al final el testimoni del republicà Tardà. Em quedo amb una frase: “Ni la unitat d’Espanya ni la independència de Catalunya valen la més mínima violència”. Aquesta és l’experiència que tots haurien de treure del cas que s’esbomba al Suprem.