El conflicte català

Com en un sorramoll

Tot es mou de nou, però encara no sé cap on. Segueixo confiant que algú ho sàpiga i estigui treballant per dur-nos-hi

1
Es llegeix en minuts

aea1f47d-f3ef-4574-b6af-e45840162bfd-hd-web / periodico

Ho deia l’altre dia aquí Jordi Puntí. Torna l’ansietat. Una de les coses que recordo mirar a cua d'ull de petita terroritzada davant la televisió eren aquelles pel·lícules d’aventures en què algú queia en un sorramoll. Les arenes bellugadisses em produïen una angoixa tremenda. Quant més es movia la persona, més engolida per la terra quedava. I així em sembla que som ara. Hem estat aquests mesos mig tristos però fent la viu-viu, agafant aire, aguantant la respiració, fins que ha començat el judici, en un temps que s’ha fet 16 mesos etern. Potser estàvem quiets, massa quiets.

Notícies relacionades

Fa uns dies que tinc la sensació que tot belluga. Des del trasllat dels presos a Madrid, l'intent de taula de negociació, , la ferotge reacció de la dreta, la manca de Pressupostos i perspectiva aquí i allí, l’inici del judici i finalment la convocatòria electoral ens han posat de nou en un terreny relliscós. Tanco els ulls i ens veig enmig del fang. Em pesa la rotunditat del cadirat i les togues del Suprem, la rigidesa d’una estructura política que li costa tant adaptar-se a les demandes socials, el pas i el posat marcial de la dreta més rància que intenta colar-se a cops de colze per recuperar el control del Govern espanyol. Malgrat el pas ferm de l’enèsima demostració pacífica al carrer, no es confongui, president Torra, no “tornem a somriure”.

Tot es mou de nou, però encara no sé cap on. Segueixo confiant que algú ho sàpiga i estigui treballant per dur-nos-hi. Espero que els que ara intentem surar agafats de les mans ens en sortim millor. Perquè som més. Perquè intentem mantenir la serenor. Perquè albirem un futur més enllà de les primes branques que ens sostenen enmig del fang. Perquè volem anar més lluny dels arbres caiguts que ens empresonen. Hem de coordinar més i millor els moviments per arribar a terra ferma. I no estaria de més que arribessin reforços de gent que estigués més fresca, que fos capaç de tenir mirada llarga i paciència, de parlar sense cridar, de sumar i no restar, de moure’s sense fer escarafalls, de trobar noves sendes.