Enclaustrament

La força del procés ha sigut la seva capacitat d’unir els que mai havien caminat junts, des de l’esquerra radical a la dreta tradicional, també la corrupta. Aquesta marxa conjunta ha activat un mecanisme de defensa que desconfia de les crítiques internes. No només calla pel temor de ser titllat de traïdor, sinó per un íntim convenciment de no voler ferir l’anhel comú. Inevitablement, aquesta actitud acaba fomentant cert enclaustrament.

L’independentisme ha deixat caure el Govern de Sánchez. Ha sigut fidel al seu guió: no li deu res a un Govern que provoca o tolera presos polítics i exiliats. El problema és que Catalunya forma part d’Espanya, i el terrible, el veritablement terrible, ens està esperant a la cantonada. Parlem molt del 155 que pot venir amb la triple dreta, però l’autèntic malson és aquesta política invasora que vol posar-se a les nostres cases, als nostres llits. També als nostres cossos. És el qüestionament del feminisme, la negació de la violència masclista, la tornada a l’avortament, la censura a tot el que s’escapa de l’orientació sexual o la identitat de gènere que mana la norma retrògrada. És la nostra llibertat, la llibertat real dels nostres cossos. L’independentisme té uns mesos per sortir del seu enclaustrament i prendre partit. Perquè, al final, haurà de fer-ho. Per molt que es negui a acceptar-ho, el futur no (només) es juga al seu camp.