Tambors de guerra contra l'Iran

Primer marc: Israel celebrarà eleccions legislatives el 9 d’abril. Renovaran els 120 escons del Parlament (Kneset), del qual sorgirà el Govern. Un Benjamin Netanyahu en campanya és més perillós; farà el que sigui per mantenir-se en el poder. Aquesta vegada té un rival que amenaça el seu tron, l’exgeneral Benny Gantz, que prova de crear una plataforma més enllà dels partits. Té un discurs que sona aYithzak Rabin, l’home capaç de firmar la pau amb Yasir Arafat. Als periodistes ens agrada Gantz, però encara no sabem què pensen els votants. Fa poc va dir que el primer ministre incitava a “la subversió i l’odi”. Netanyahu no s’ho ha pres bé.

Segon marc: Els EUA estan envalentits, se senten més superpotència que mai, capaç de dictar normes d’obligat compliment per sobre de l’ONU i de les lleis internacionals. Passa en la guerra contra l’empresa xinesa de telefonia Huawei i en l’intent d’enderrocarNicolás Maduro a Veneçuela. Un tercer cas és l’Iran. Trump no ha aixecat les sancions al Govern dels aiatol·làs, com van acordar Obama, la UE, la Xina i Rússia, i exigeix que els seus aliats europeus segueixin la seva política dura contra Teheran. Per aconseguir-ho amenaça les empreses que comercien amb l’Iran. Prova d’erigir-se en policia global (sense permís de Rússia i la Xina).

Els EUA han impulsat una cimera a Varsòvia al marge dels seus aliats europeus. Tot i que en el seu títol parlava de l’estabilitat i la pau del Pròxim Orient, l’objectiu real és situar l’Iran en el punt de mira. La reunió, a la qual van acudir 60 països, pretén desbaratar la tesis de la UE que afirma que cal mantenir els acords firmats per a la desnuclearització amb l’Iran.

El guió de l’Iraq

Entre els presents hi havia les autocràcies sunnites liderades per l’Aràbia Saudita i el sector ultra europeu: Itàlia, República Txeca, Hongria, Polònia i Eslovàquia. També hi era Netanyahu, escortat pel vicepresident dels EUA, Mike Pence. Tots dos han imposat la visió que l’Iran és un perill regional. Sonen els tambors de guerra.

Repeteixen el guió previ a la invasió de l’Iraq el març del 2003. No s’han molestat a buscar sinònims que dissimulin una mica, o evitar les mentides més barroeres. És un talla i enganxa. En una compareixença el 2002 al Congrés dels EUA, Netanyahu “va garantir efectes positius enormes” a la regió si s’enderrocavaSaddam Hussein.

Com a endeví no té preu: centenars de milers de morts a l’Iraq i Síria, milions de desplaçats i refugiats, la destrucció de dos països laics i el naixement de l’ISIS. Ara diu que si es liquida el règim iranià hi haurà pau i democràcia.

Els mateixos mentiders

A la sala de màquines hi torna a haver els mateixos mentiders del 2003. El cap de Seguretat Nacional de Trump és John Bolton, que ja va gestionar les cuines del conte de les armes de destrucció massiva. Ara prova d’aconseguir el petroli de Veneçuela, com ell mateix va confessar a la Fox News, perquè “seria bo per a les empreses nord-americanes”.

Fins al 9 d’abril, data de les eleccions israelianes, l’Iran serà el cartell electoral de Netanyahu, que tornarà a governar un país agitat per la por, les emocions i la propaganda.

A la cimera de Varsòvia, el primer ministre israelià s’ha deixat veure amb dirigents àrabs amb qui no té relacions diplomàtiques. Això es deu al treball sigil·lós de l’Aràbia Saudita, un dels més interessats en una guerra contra l’Iran, el seu rival regional i religiós. Netanyahu i els saudites van de la mà en molts assumptes. Els seus serveis d’espionatge col·laboren de manera activa. Ningú va recordar el que va passar a l’Iraq, ni el paper de Riad en la creació de l’Estat Islàmic (ISIS). Tampoc es va parlar de l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi.

Descart dels palestins

El gendre de Trump, Jared Kushner, presentarà un pla de pau per al conflicte palestino-israelià després del 9 d’abril. Serà l’enèsim d’una llarga llista de propòsits oblidats, de ‘fake plans’. La novetat és que el gendre del president només ha negociat amb Netanyahu, no amb els palestins. La podria anomenar la pau Netanyahu-Trump.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Encara queda molt per a les eleccions israelianes, i hi ha candidats per fer servir de diana i generar un ambient de perill exterior, i que el vot sigui patriòtic. Gaza és el més fàcil perquè es tracta d’una diana fixa. També ho és Hezbol·là, al Líban. L’Iran continua sent més seriós. Teheran ha recordat que qualsevol atac serà contestat amb un altre sobre Tel-Aviv.

Queden dos anys perquè els nord-americans treguin o atorguin un altre mandat al president actual. Veurem si arribem vius a la data. Als Balcans vaig aprendre una fórmula per encertar qualsevol anàlisi internacional: ser pessimista és el més segur.