No sense el meu cinturó de castedat

Porto cinturó de castedat perquè vull. Ningú m’obliga a posar-me’l. Com a dona moderna, amb consciència crítica i formada, demano respecte a la meva llibertat d’elecció. No pretenc imposar la meva opció a ningú però ja estic cansada que les dones que portem cinturó de castedat siguem sistemàticament invisibilitzades, estigmatitzades i considerades de segona en nom de la lluita pels nostres drets. El feminisme hegemònic s’entossudeix a fer-nos culpables de la discriminació que vivim en el nostre dia a dia. No poden entendre que aquesta peça ens protegeix dels perills de la promiscuïtat occidental que cosifica i sexualitza la dona. El meu cinturó, ja ho veuen, l’he de portar per fora, no serveix amagar-lo si vull conscienciar aquesta societat que també nosaltres volem ser considerades persones de ple dret. Que hàgim decidit posar-nos això entre les cames no ens fa menys lliures. És més, puc afirmar amb tota rotunditat que des que jo el porto em sento més alliberada que mai, no he de preocupar-me pel cos, el meu cos passa a ser completament secundari i només compten les meves idees, ara els homes em miren d’una altra forma. ¿Sabeu? Amb aquest tros de metall que porto els homes entenen que m’han de respectar, que soc una dona com Déu mana i no una qualsevol. 

Ningú ens pregunta com ens sentim 

Se’ns jutja perquè ningú parla amb nosaltres mai, ningú ens pregunta com ens sentim. Viatgem en transport públic, passegem pels carrers, portem una vida completament normal, però els ulls dels qui ens miren es posen sovint sobre el nostre entrecuix cobert per aquesta protecció que la nostra cultura i religió ens han regalat per dignificar-nos. Al cap i a la fi les dones som com perles dins de les seves closques, que cal obrir només per a l’estimat, l’home que els designis de Déu ens han reservat. El que s’amaga té més valor. Sense misteri, ja saben el que passa, que la màgia es perd i, bé, el teu marit potser se’n busca una altra. Clar que això en la nostra cultura no està prohibit. ¿Què passa si soc jo la que me’n vull anar amb un altre? Això és impossible, en la nostra religió, més feminista que qualsevol altra, no està previst, i nosaltres no som ningú per posar en dubte les lleis de Déu.

Notícies relacionades

Dones i l'Islam: 10 veus contra les violències, els estereotips i la islamofòbia

Illa, malgrat Sánchez

Estic convençuda que amb els temps que corren la nostra lluita serà tinguda en compte. Tothom té dret a ser representat, jo de fet estic pensant a crear una associació i demanar que em tinguin en compte quan s’organitzin debats feministes. No em sembla just que sempre siguin les dones blanques occidentals amb l’entrecuix sense custodiar les que parlin en nom nostre. Ja està bé de supremacisme disfressat, mereixo que les meves demandes siguin ateses. Entre altres coses crec que en les sèries de televisió haurien de sortir persones com jo, amb cinturó de castedat. Però que es vegi, perquè de vegades posen dones com nosaltres però dissimulant els seus cinturons i això no permet normalitzar la nostra presència en la societat. Repeteixo: no m’obliga ningú, a portar això. És un precepte religiós. ¿Que per què els homes de la meva comunitat no l’han de portar? ¡Ai, quin ridícul estaria un home amb un cinturó de castedat, quines dificultats tindria per anar pel món!

Els mateixos valors no necessàriament han de ser universals

El feminisme, tal com l’entenen les hegemòniques, s’ha convertit en una presó, en un instrument per dominar sobre altres cultures. ¿No és gaire racista considerar que els mateixos valors són universals? ¿No és realment denigrant que en nom de la igualtat entre homes i dones que no pertanyen a la nostra cultura es passin el dia criticant els qui formem part d’aquesta cultura? Nosaltres hem crescut amb això, amb aquesta manera de vestir des de petites. És veritat que fa uns anys només el portaven les dones casades que tenien els seus marits lluny de casa, però després vam entendre que era més segur que se’l posessin també les que els tenien a prop. Com que a algunes de nosaltres ens costava acostumar-nos al cinturó, la comunitat, que ens protegeix i dins de la qual gaudim d’uns llaços de solidaritat que la societat occidental, tan individualista, ha perdut per complet, vam decidir que la solució seria que ens el poséssim tot just entrar en la pubertat. És un símbol de ser dona, ¿sabeu? Jo no defenso que es posi, com passa en algunes famílies fonamentalistes, a les nenes, menys encara quan tenen 3 o 4 anys. Les nenes han de jugar i no estar pensant en el que tenen entre les cames, però estem parlant de casos aïllats. També hi ha hagut problemes a les escoles. I això em sembla molt racista. ¿Té dret el govern a ficar-se en la forma que tenen uns pares d’educar les seves filles? Per tot això alço avui la veu: Prou de discriminació cap a les dones amb cinturons de castedat. Més interseccionalitat i menys supremacisme feminista colonitzador.