Aconseguir la tranquil·litat

Avui vull parlar-los de la pau interior. I a més els asseguro que, després de la lectura d’aquest breu article, coneixeran un mètode rotundament eficaç per aconseguir-la. De veritat. Creguin-me. Només han de seguir les meves indicacions i, en una setmana, gaudiran d’una tranquil·litat d’esperit que serà l’enveja de tots els seus veïns.

Abans, no obstant, crec necessari fer una petita reflexió. La majoria de les coses que anhelem són relatives. Vull dir que la bellesa, com molts altres atributs desitjats, té molt a veure amb la comparació. Un és guapo si els altres no ho són. Un és llest si la resta ho és menys. Un és alt si els altres són més baixos. El que els dic és obvi, però de vegades oblidem que això és una cosa que pot aplicar-se també a la tranquil·litat espiritual.

Efectivament, ens sentim alterats si, per contrast, veiem que els altres gaudeixen d’una pau envejable. Per tant, posem nerviosos els altres, estressem els nostres familiars i amics i, de sobte, ens sentirem plens de felicitat, de llum assossegada, de pau gloriosa.

Posar dels nervis elsl altres no és una cosa excessivament complicada. Digui’ls coses que els molestin, empipi’ls amb impertinències, valori els assoliments de tercers en detriment dels d’ells i, en general, amargui’ls la vida una miqueta. No és difícil, insisteixo. En una setmana, paraula, tindrà tot el seu entorn amb els nervis a flor de pell. I llavors és quan vostè podrà dir: “Déu meu, que nerviosa que està la gent, que estressats que van tots, no saben viure”. I se sentirà ple de tranquil·litat.

Per sentir-se ric vostè no pot aconseguir que els seus coneguts adinerats siguin pobres de sobte, ni per veure’s vostè més alt podrà rebaixar l’estatura dels seus amics altíssims, però li asseguro que per sentir-se tranquil li serà fàcil aconseguir que aquests es posin terriblement nerviosos.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Fins i tot se m’acut que podria existir una acadèmia per aconseguir la pau interior a la qual l’alumne no hagués ni tan sols d’acudir. Els professors li dirien: “Tu queda’t a casa, que nosaltres ens ocupem de tot”. I aquests professors, amb l’agenda d’adreces i telèfons de la gent de l’entorn de l’alumne, només haurien d’estressar-los a tots. A tots menys l’alumne, que, per contrast, dirà ple orgull: “He aconseguit per fi la pau”.

Seriosament, en aquest món en el qual tot ho jutgem en funció del que tenen els altres, i no en si mateix, aconseguir la pau és fàcil si estem disposats a amargar els altres.