Anar al contingut

Tribuna

Hemicicle impropi

ANGEL DIAZ

Hemicicle impropi

Jordi Sànchez

El judici del Suprem és l'herència de la covardia del Govern de Rajoy per abordar una solució des de la política, una herència que ha resultat ser enverinada per a tothom

El judici comença sota una ciclogènesi explosiva sobre la vida política espanyola. No estava anunciada, va arribar sobtadament, però el fet que l’atzar fes coincidir amb només 24 hores de diferència el debat sobre l’inici de la tramitació dels Pressupostos amb l’inici del judici sobre l’1 d’octubre ho podia fer preveure.

El batec polític d’Espanya és accelerat, tant o més com ho és a Catalunya. La paradoxa, però, és que la dependència de la política espanyola al procés independentista és absoluta. La sensació, amb les eleccions de maig a tocar i les legislatives pendents de convocar-se en qualsevol moment, és que això anirà a més. El rerefons de tot el debat de la política espanyola és en gran part el de com abordar l’anomenada crisi catalana. De fet, la no resolució del conflicte de l’anomenat procés ha acabat generant una teranyina de fils resistents amb gran capacitat de bloqueig a tothom qui s’hi ha apropat. Els qui ens trobem atrapats en aquesta situació som molt més de les 9 persones que estem a la presó, les 5 que es troben a l’exili i les desenes de persones processades arran de l’1 d’octubre. En resum, i per fer-ho curt, són els sistemes polítics espanyol i català els que es troben atrapats en la teranyina del conflicte territorial amb l’exercici del dret a l’autodeterminació com a element central.

El judici que avui comença és l’herència de la covardia del govern Rajoy per abordar la solució del conflicte des de la política. Una herència que ha resultat ser enverinada per a tothom, també per aquells que van aplaudir la judicialització. Si el que es tractava era disminuir la força social i política del sobiranisme,  reforçar la imatge internacional d’Espanya i sobretot reforçar el sistema institucional espanyol, el resultat ha estat un fracàs absolut.

El judici del Tribunal Suprem té tots els números per seguir filant i teixint, fent més gran i resistent si cal, la teranyina del procés que té atrapat bona part de la política i els polítics espanyols. I la pressió que avui té el poder judicial sobre la seva credibilitat, neutralitat i independència  és absoluta. Només cal llegir algunes de les editorials dels més influents medis de comunicació internacionals o veure l’interès mediàtic que el judici ha despertat amb centenars de corresponsals acreditats al Suprem, com si es tractés d’un esdeveniment esportiu.

La dreta i l’extrema dreta espanyoles van armades amb mànegues de benzina per garantir que la seva foguera sigui la que més cremi per assegurar que així rostiran abans a tot allò que identifiquin com element d’alta traïció, un argot ofensiu a l’oïda de qualsevol demòcrata i que ens apropa més els temps de la Inquisició que del pluralisme democràtic. El que vàrem veure diumenge a la plaça Colón de Madrid forma part d’aquest tarannà inquisitorial. El batec de la plaça Colón va ser dur, pre-modern. Agressiu en el to i despullat en les formes. Un acte de combat, gens cuidat d’estètica i on el parlament  - gens cívic – semblava escrit i redactat per l’alumne avantatjat d’en Torquemada. Unes paraules que van ser molt llunyanes d’aquell relat de patriotisme constitucional que en algun moment alguns dels convocants havien volgut exhibir fa només uns quants mesos.  Per això crec que Vox va ser la gran guanyadora del diumenge a la plaça Colón.

El gran problema, però, és que la força i la valentia política per encarar el diàleg com a via de solució per desfer la teranyina i obrir pas a la resolució de la crisi política que viu Catalunya i Espanya s’ha esvaït ràpidament, o com a mínim s’ha amagat davant l’aparició de la ciclogènesi explosiva – la tormenta perfecta - que es va formar sobre la política espanyola el passat dimecres amb l’excusa de l’aparició en escena de la figura del relator.

Segur que des del sobiranisme no ho hem fet del tot bé, mai podem dir que s’ha fet del tot bé quan les vies del diàleg es bloquegen. Però l’evidència és que en aquesta ocasió el gir que porta al bloqueig té l’origen en el despertar d’una part de la família socialista que actua més condicionada per allò que va ser en el passat (González, Guerra,...) i per la pressió davant les properes eleccions locals i autonòmiques (Garcia Paje, Lambán,...) que assumint el repte de projectar-se al futur.   

Em tinc per un home realista. No sóc optimista a curt plaç. La política de la responsabilitat ha cedit tot el terreny de joc. Pedro Sánchez no té la voluntat d’assumir el camí del diàleg. Potser el que no té són les condicions objectives per fer-ho. Tant li fa. Sigui com sigui i una vegada més en aquests últims anys, ens trobem davant el gran fracàs de la política democràtica.

I amb tot això el judici ha començat. Si no hi ha un canvi sobtat una cosa es pot donar per segura: el Saló de Plens del Tribunal Suprem obtindrà més atenció informativa que la sala de sessions del Congrés de Diputats. I Vox, en plena precampanya electoral, serà l’únic partit que cada dia sortirà a la tribuna d’aquest hemicicle impropi. La justícia, diuen, seguirà representada a les pintures del sostre. No s’espera, de moment, que baixi a l’estrada.