Anar al contingut

Al contraatac

Tothom ho sabia

JORDI COTRINA

Tothom ho sabia

Najat El Hachmi

El que agreuja els fets de la pederàstia a l'Església és que "tothom ho sabia", com en el cas de Constantí i tants d'altres, "era 'vox populi'"... D'una manera indirecta també són part de l'engranatge que fa possibles els abusos

La de vegades que hem sentit a dir, al llarg de l’última setmana, que dels casos de pederàstia comesos per monjos i capellans en té la culpa el celibat, o que s’explica per aquesta obligació dels religiosos de mantenir-se allunyats de qualsevol tipus de relació sexual inclosa la matrimonial. Però si la cosa anés per aquí com és que no busquen satisfer els instints amb persones de la seva edat? com és que els prefereixen menors? Per una qüestió de poder, és clar, però també d’atracció sexual cap a les seves víctimes. Si el problema fos el celibat no hi hauria pedòfils a tants llocs on els líders religiosos tenen dret a casar-se. En països musulmans, per exemple, tot i que els homes poden arribar a tenir fins a quatre esposes legals, no falten els casos d’abusos, presents en la literatura des de fa segles. El poeta Abu Nuwas cantava les delícies dels joves barbamecs però en obres més properes en el temps el fenomen hi apareix gairebé com un element paisatgístic, com si formés part de la vida quotidiana. A El passat simple de Driss Chraib o en Chukri trobem reflectida aquesta realitat. Però ni tan sols s’han de buscar referents en la ficció, encara ara abunden els turistes que es desplacen expressament a països exòtics, autèntics paradisos de la pedofília, on els depredadors actuen amb la impunitat que no els permeten les lleis que regeixen les societats on han nascut. En un món amb excedents de pobres només cal tenir una mica de líquid per pagar-se un bitllet d’avió i aterrar allà on se sap que es podrà gaudir dels plaers prohibits.

No, la pederàstia no és culpa del celibat com el maltractament no ho és de l’alcoholisme. No cal anar gaire lluny: aquesta setmana mateix també ha sortit a la llum el cas d’una denuncia d’abusos contra l’imam d’una mesquita de Barcelona. Una altra figura religiosa que mentre predica la paraula de Déu va posant la mà on no toca.

Escoltant el testimoni de Miguel Hurtado és impossible no esgarrifar-nos: no només pels abusos sinó per la imposició del silenci, la llei del silenci que tot ho sepulta i que permet la perpetuació dels delictes. No m’imagino el que deuria sentir en veure publicat un llibre de memòries del seu presumpte agressor, Andreu Soler, prologat ni més ni menys que per Jordi Pujol. La quantitat de famílies que deurien deixar els seus fills en aquesta institució de reconegut prestigi sense sospitar res. I el que agreuja els fets és que “tothom ho sabia”, com en el cas de Constantí i tants altres, “era vox populi”. Doncs que hi pensin tots els que han callat, els que ho sospitaven i no van fer res, els que ho sabien i van preferir no ficar-s’hi. D’una manera indirecta també són part de l’engranatge que fa possibles els abusos. Quin poder tan gran que té, encara, l’Església. No és estrany, així, que segueixi posant la justícia divina per davant de la terrenal, que es cregui per damunt, encara, del poder ciutadà.