La clau

Maduro vist a TV

Évole no va blanquejar el dirigent veneçolà, per molt que els fanàtics cridin a les xarxes

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp46819679 190203204703

zentauroepp46819679 190203204703 / CAMINAL DANNY

Als profans de la política internacional ens sorprèn la passió del debat sobre Veneçuela. Recorda aquells anys de la guerra freda quan la primera pregunta davant de qualsevol conflicte era simple i simplista: ¿amb qui van els ianquis? Ni la mida, ni el petroli ni la geoestratègia semblen justificar el nivell de soroll que provoca el tema a les xarxes i a l’opinió publicada als mitjans de comunicació més clàssics. En aquest context, als profans ens va interessar veure l’entrevista de Jordi Évole a Nicolás Maduro, el president que ningú vol reconèixer, però a qui li demanen que convoqui eleccions. Évole no estava a la seva salsa i no va brillar com altres ocasions perquè la seva capacitat d’improvisació, i la seva gràcia, no eren la dels temes i personatges que domina. Amb tot, l’entrevista no va ser, com alguns psicòpates han publicat a les xarxes, una operació de blanqueig. Maduro va quedar retratat com el que és: més demagog que dèspota i més punxant que feridor. A les preguntes clau formulades de mil maneres diferents hi va respondre sempre igual, amb l’argumentari oficial. Maduro va quedar ben dibuixat.

Des de fa uns anys, alguns guardians de l’ortodòxia periodística des de fora del periodisme difonen l’atrocitat que entrevistar algú és simpatitzar amb les seves idees. Li va passar a Joan Tapia quan dirigia un diari que va entrevistar Arnaldo Otegi. Com si les entrevistes fossin actes de propaganda quan són tot el contrari, el gènere periodístic més dialògic, menys condescendent amb les fonts d’informació, més transparent envers el lector, com ha estudiat el professor de la UAB David Vidal. Blanquejar Maduro és transmetre els seus monòlegs a la ràdio i a la televisió o disseminar els seus tuits a les xarxes. Preguntar és interrogar i això dona al personatge la capacitat de defensar-se però reserva al periodista la funció de fiscalitzar. I en això, Évole no va fallar. Els prejudicis van actuar una vegada més al servei dels que es plantegen la batalla de Veneçuela com si fos un altre assumpte de política interior. No hi ha qui els entengui.