El tabú de la pobresa

En una passejada nocturna per Sevilla m’explicava les condicions materials que van condicionar la seva infantesa: “Els formatgets de La vache qui rit els compràvem d’un en un, no de paquet en paquet, ¡d’un en un!” i “vivíem nou persones en 10 metres quadrats” i “un bocí de carn al mig del plat de patates era per tots”. Jo li contestava que ens partíem una poma entre quatre i que els ous eren com tresors que trobàvem entre els arbustos, uns ous que després ens menjàvem mig d’amagat al rebost perquè tot i l’escassetat ens havien inculcat com a valor moral fonamental compartir tot allò que tinguéssim, encara que fos poc.

Li vaig explicar que a nosaltres, en viure al camp, no ens havia faltat mai l’espai i que les dones que ens criaven sabien treure un profit inusitat del poc fruit que donava aquella terra aspra en permanent sequera. Que de l’ordi en feien menges ben variades, que collien herbes com la malva que cuinaven com bledes, que tot el dia feinejaven per criar conills i pollastres, de tant en tant alguna cabra. Potser per això no vaig tenir mai la sensació de pobresa o perquè ningú es veu reflectit en el que significa una paraula tan rotunda, tan determinant. Ser pobre és, en l’imaginari col·lectiu, un estat permanent, no pas una circumstància, i tot i la sensibilitat social, tot i els discursos sobre els mecanismes que exclouen i perpetuen les desigualtats econòmiques, el cert és que som ben lluny de desmuntar aquesta imatge anquilosada del que és un pobre.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El qui m’explicava amb tota naturalitat aquestes circumstàncies, després d’haver-ho fet davant d’un públic que l’escoltava embaladit al pavelló del Marroc de l’Expo de Sevilla i gràcies a la invitació de la Fundación Tres Culturas, era Abdellah Taïa, un escriptor nascut a la ciutat de Sale que ja porta unes quantes novel·les dedicades a parlar d’un Marroc que no surt a les guies de viatges ni als discursos oficials d’entesa entre cultures i civilitzacions. “Dic la veritat, ¿per què me n'he d’amagar? i ho afirmava a propòsit de la pobresa, l’homosexualitat, la figura d’una mare dominant i un pare submís a les seves exigències, el turisme sexual, el colonialisme en la seva faceta més íntima. “¿Però saps què? El més tabú dels tabús és la pobresa.”¿Qui vol sentir parlar de les mancances més bàsiques?

I vaig recordar Paco Candel escrivint sobre les condicions de les barraques però també de notícies molt actuals sobre la vida de moltes persones aquí i ara, no pas en un país llunyà, no pas als anys 60. I com n'es de difícil de tractar aquesta qüestió als mitjans de més difusió. Sumada a la culpa que comporta ser fora del món, d’una societat cofoia on tot sembla a l’abast, hi ha la sordesa dels qui no volen sentir parlar d’un tema tan antic que sembla una maledicció bíblica més que una conseqüència de mecanismes molt concrets, de manca evident de polítiques per escurçar la desigualtat.