Morir en una llista d'espera

L’estadística és freda, dramàtica i contundent. Cada dia moren sis catalans amb dret a rebre assistència en una residència per a gent gran però sense haver pogut disfrutar d’aquesta els últims anys de la seva vida. Una gran part d’ells, el 74%, ja havien sigut valorats pels serveis socials i acreditaven el reconeixement previst en la llei de dependència. La resta, estaven pendents de la revisió. Tots ells, 11.194 entre el 2013 i el 2017, esperaven uns drets que els pertanyien i que no van poder exercir. Segons la legislació (a la pràctica, paper mullat), la llista per ingressar en una residència no pot sobrepassar els sis mesos, però la realitat va molt més enllà, fins al límit d’unes xifres que, a la resta d’Espanya, també són esgarrifoses: 100 dependents moren cada dia sense haver rebut prestació, segonsl’Observatori Estatal per a la Dependència.

Les retallades del 2012, executades pels governsd’Artur Mas   i Mariano Rajoy, situen Catalunya en un dels últims llocs, amb l’agreujant, a més de les escasses places, de dèficits alarmants en els serveis socials, en les condicions laborals dels treballadors i en els ajuts econòmics, reduïts dràsticament.

Ara com ara, 18.438 persones segueixen en llista i 52.865 estan pendents de valoració. No només són xifres sinó drames humans de pes a què l’Administració ha de fer front amb urgència i amb més inversions. I més si tenim en compte que la previsió és que en 30 anys es dupliqui a Catalunya la quantitat de gent gran.