Falsa imatge del masclisme juvenil

Violència masclista i adolescència: la realitat que no volem veure

Els parlem a les noies d'apoderament, de llibertat, però la realitat els torna patriarcat, judici, submissió i, en el cas de Reus, assassinat

2
Es llegeix en minuts
fcasals46782309 opinion  ilustracion de  leonard  beard190131184013

fcasals46782309 opinion ilustracion de leonard beard190131184013

L’assassinat de la noia de 17 anys a Reus constata, un cop més, que cap dona està exempta de patir violència masclista extrema. Dramàticament, la realitat ens desmunta aquesta construcció –massa generalitzada– que hi ha hagut una evolució positiva en el funcionament de les relacions sexuals i afectives adolescents i en els estereotips sobre les dones i el gènere femení respecte a les generacions anteriors. No és cert. O, com a mínim, no és cert majoritàriament. Els últims dos anys la violència masclista entre adolescents ha augmentat el 45%ha augmentat el 45%. Però ara el més fàcil seria donar la culpa al jovent. No ho veig així. És cert que s’ha instal·lat entre l’adolescència i la joventut una mena de ‘miratge de la igualtat’ que els fa pensar que la violència masclista i, en definitiva, la desigualtat estructural, és una concepció antiga que no correspon als temps actuals. A tot estirar poden vincular la violència vers les dones amb el món adult.

La falsa il·lusió de la lliure elecció

El masclisme ha estat prou camaleònic com per dificultar la visibilització de les noves formes de masclisme i control que s’exemplifiquen en les generacions més joves i generar la il·lusió de la ‘lliure elecció’: “Jo trio donar les meves contrasenyes de les xarxes socials a la meva parella perquè li tinc confiança, no em sento controlada. Jo trio tenir una sexualitat lliure i diversa, però vull que la noia que estigui amb mi no hagi estat amb ningú més. No és possessió, és amor”. Però, malauradament, el món adult hi ha contribuït molt. Hem decidit que l’educació que necessitaven els nostres i les nostres joves era informació: aprendre què dir i com dir-ho. Potser fins i tot portar llaços liles i acudir a manifestacions. Instal·lar-los en la correcció política. Però no hem educat diferent; no hem interpel·lat les creences més profundes, els nostres models familiars; no hem induït el pensament crític.

¿Per què? Perquè no ens hem cregut de veritat que cal urgentment aquest canvi social. Per a nosaltres; però sobretot per a les noves generacions. Ara, la realitat, com un cop de puny, ens torna la dimensió i la gravetat: Que les noves generacions són tan masclistes com les nostres. Que seguiran morint dones si no anem a l’arrel. Les lleis són imprescindibles, però no són suficients. Cal que la violència masclista entre adolescents i joves es percebi tan rellevant i seriosa com la que viu el món adult. Ja que perquè les noies puguin ser i actuar com a persones lliures cal canviar tot el context i els imaginaris. La mirada cap a les noies i les conseqüències que viuen segueixen tenint una mirada masclista. Els parlem d’apoderament, de llibertat, parlem de no sentir-se jutjades per les seves eleccions, però la realitat els retorna patriarcat, judici, sometiment i, en aquest cas, assassinat.

Notícies relacionades

 

¿Sacsejarà consciències aquest assassinat masclista? ¿Ens farà repensar quin és el llegat que deixem a les noves generacions? ¿Podrem mirar més enllà del judici generacional amb el clàssic qualsevol temps passat va ser millor?