Una Crida divergent

Aquest cap de setmana, després de nombrosos retards que evidencien les dificultats del procés, ha tingut lloc el congrés fundacional de la Crida Nacional per la República, el projecte polític impulsat per Carles Puigdemont amb la intenció declarada de sumar les persones partidàries de proclamar la república catalana i no sigles partidistes. Un matís que plasma a la perfecció el desengany inicial d'una organització concebuda en els seus orígens com el pal de paller de l'independentisme i que no ha estat capaç d'atreure cap partit, ni tan sols al PDECAT, la formació del Puigdemont. És per això a, pesar d'haver estat inscrita en el Registre de Partits del Ministeri de l'Interior, l’ important registrar la marca, finalment, i més enllà de la retòrica antipartidista pròpia de molts moviments polítics contemporanis, no es defineix a sí mateixa com un partit sinó com una associació. Amb això pretén afavorir l'adhesió de persones vinculades a tots els partits independentistes i no contravenir les habituals prohibicions partidistes de doble militància. Es tracta d'una argúcia pensada sobretot per a atreure's a membres del PDECAT, que, malgrat tots els auguris quan David Bonvehí va desplaçar a Marta Pascal en el congrés del partit celebrat el passat estiu, que el partit es rendiria a la Crida, aquest es continua resistint a ser absorbit pel projecte puigdemontista. En aquest sentit va ser més que cridanera l'absència d'Artur Mes del congrés fundacional

I encara que s'ha considerat que la Crida és l'enèsima mutació del gen convergent la veritat és que el moviment  hi té molt poc d'ell. Gairebé cap dels seus dirigents són del partit, com a màxim els seus promotors,  i més aviat procedeixen de l'entorn de la desapareguda fundació CatDem. I els seus líders visibles, Jordi Sánchez com a president i Jordi Morral com a secretari general, procedeixen d'Iniciativa per Catalunya Verds. Ni rastre de la vella guàrdia convergent. En el que més s'assembla la Crida a l'antiga Convergència és en la seva eterna competició amb ERC i davant la perspectiva de veure's superada pels republicans en les eleccions locals i europees de maig torna a apostar per la unitat electoral. Aquesta vegada, no obstant, està més sola que mai i ni tan sols compta amb la pressió favorable de les entitats sobiranistes, no cal oblidar que la ANC ha impulsat el seu propi procés de primàries i que com qualsevol partit presentarà als seus propis candidats. La CUP, per no perdre el costum, ni està se l’espera i ERC ho ha descartat. Amb aquest escenari es pot donar la paradoxa de què la Crida sorgida amb la vocació d'unificar l'espai independentista aprofitant l’èxit de Junts per Catalunya,  no només no aconsegueixi unificar-lo sinó que contribueixi a fragmentar-lo. I si arribat el cas el PDECAT i la Crida ja com a partit es presenten per separat l'instrument pensat per a sumar acabarà restant.