La negociació dels Pressupostos

Ostatges de l'unilateralisme

Uns comptes que sàpiguen utilitzar la recuperació de l'economia per restaurar el benestar social haurien de ser l'objectiu prioritari de les forces polítiques progressistes

3
Es llegeix en minuts
mara-titos-domingo

mara-titos-domingo

¿Recolzaran els partits independentistes els Pressupostos del Govern de Pedro Sánchez? No ho sé.  No soc endeví. Ni els mateixos actors saben què faran finalment. Però si la pregunta fos: ¿Ho haurien de fer?, la meva resposta és que convindria, després de negociar el seu contingut. Per tres motius. Dos estan relacionats amb el benestar dels catalans i el Govern de la Generalitat. I un tercer, amb el mateix independentisme.

Els Pressupostos haurien de restaurar el benestar social

El benestar dels ciutadans, especialment dels més necessitats, depèn de manera determinant de les despeses públiques. La sanitat, l’educació, les pensions, les prestacions d’atur, els serveis socials, els ajuts a la dependència, totes aquestes partides influeixen en les condicions de vida i en les oportunitats de les persones. En el benestar social. Després d’una crisi econòmica que ha provocat que molts centenars de milers de persones hagin quedat a la cuneta de l’atur i la pobresa d’ingressos, i de què les polítiques d’austeritat hagin deteriorat aquests serveis públics, uns nous pressupostos que sàpiguen utilitzar la recuperació de l’economia per restaurar el benestar social haurien de ser un objectiu prioritari de les forces polítiques progressistes. Condicionar el recolzament als pressupostos a l’estratègia unilateralista és convertir el benestar dels catalans en ostatge de l’unilateralisme. Aquesta és una estratègia èticament qüestionable. I, al meu judici, de resultats polítics incerts per als seus defensors.

El segon ostatge de l’unilateralisme és el Govern de la Generalitat. I, més enllà, la dignitat de la política catalana. Quim Torra no ha assumit el rol de president, amb les restriccions de conducta que això imposa. Per això actua com un vers solt de la política. No es comporta com a responsable d’una institució que representa els interessos generals de la societat. Per això, entre altres efectes, al món empresarial està sorgint un recel a convidar-lo, possiblement a causa que no ha assumit el seu nou rol.

Perillosa fractura cívica interna

Per cert, acabo de llegir un llibre que m’ha resultat molt inspirador: 'Administrar Assenyadament. Regla de Sant Benet i saviesa bíblica. Un diàleg a tres veus'. És una conversa entre el prior de l’Abadia de Montserrat, el pare Ignasi M. Fossas, el monjo de la mateixa comunitat, Manel Gasch, i l’experta en gestió empresarial Cristina Bombelli. Tot el llibre és molt interessant, però el capítol dedicat al tema d’“El rol i la persona” és molt suggestiu per veure com la regla benedictina pot il·luminar qüestions tan actuals com aquesta. Els independentistes viuen en una situació d’esquizofrènia. El tenir a dues persones diferents per a un mateix rol (un president de la Generalitat i un president “legítim”) em temo que no és bo per a la seva salut. En tot cas, converteix la tasca de govern en ostatge d’aquesta esquizofrènia. El resultat és la pèrdua de la dignitat de la política de la Generalitat. 

El tercer ostatge de l’unilateralisme són els mateixos independentistes de bona fe. Tot i que sobre aquesta qüestió són els interessats els qui estan en millors condicions per valorar-ho. Però la meva percepció és que moltes persones que són independentistes “de tota la vida” estan incòmodes amb la unilateralitat, quan no en són contràries. Alguns, com ERC i Omnium, hi han renunciat. I aquesta tensió es nota també en el PDECat. I fins i tot a Junts per Catalunya. Han de redefinir la seva estratègia.

Notícies relacionades

L’unilateralisme va actuar de forma oportunista, il·legal i il·legítima en l’aprovació de les lleis de “desconnexió” de setembre i en la declaració d’independència d’octubre. No va respectar ni les regles del mateix Estatut pel qual van ser elegits, que exigeix una majoria de dos terços per aprovar decisions d’aquest tipus. Això va provocar una polarització política extrema i una perillosa fractura cívica interna.

Tot i que penso que la situació de presó preventiva és injusta, cal recordar que el que es jutja en els tribunals és l’unilateralisme, no l’independentisme. La independència com a aspiració política és legítima i legal, com ha assenyalat el Tribunal Constitucional. Com, per cert, ho és el seu oposat, els qui defensen la recentralització. Però si respecten les regles de joc, uns i d’altres tenen el seu lloc en la democràcia. La renúncia a la unilateralitat acabarà amb la situació d’ostatges en què avui estan el benestar dels catalans, la governabilitat de la Generalitat i el mateix independentisme. I serà el senyal que esperen moltes empreses per revertir la decisió de sortida de seus.