Ruptura a Podem en el pitjor moment

Sense la conjunció entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, possiblement Podem no hauria sigut un èxit tan inesperat com necessari en les eleccions europees del 2014. Necessari perquè va galvanitzar la indignació social amb la manera com els partits tradicionals, en aquest cas específicament el PSOE, havien gestionat la crisi financera el 2008. Podem va portar les consignes des dels carrers i les xarxes a les institucions, i va donar resposta a la necessària representativitat dels diputats i les diputades. I inesperat perquè es va forjar al ritme que succeeixen les coses en la societat digital. Les denominades confluències són exactament això, tradicions més o menys arrelades durant dècades a l’esquerra el PSOE, inclosa la d’Esquerra Unida, i nous moviments socials molt focalitzats en temes d’interès: el feminisme, l’anticapitalisme, el pacifisme, etcètera. El punt de trobada de totes aquestes sensibilitats és i continua sent avui la personalitat de Pablo Iglesias amb totes les seves virtuts (la loquacitat, la claredat i l’estratègia) i també amb tots els seus defectes (el cesarisme, el tacticisme i alguna dosi de narcisisme). Pocs s’han oposat des de fa cinc anys a Iglesias, tant per l’eficàcia del seu lideratge com per la incapacitat per posar-se d’acord entre sensibilitats tan diferents. 

Errejón ha sigut sempre l’alter ego  per la seva serenitat, per la seva ment analítica, per la seva tendència al reformisme i per la seva inclinació a deixar-se estimar des de fora del partit. Molts, als antípodes o als veïnats ideològics, van assenyalar Errejón com l’interlocutor vàlid. El resultat d’aquesta dinàmica no va ser un tàndem complementari com el que van forjar al seu dia Felipe González i Alfonso Guerra sinó una confrontació que va acabar guanyant Iglesias en l’assemblea anomenada de Vistalegre 2. El mal resultat a Andalusia i la fórmula amb què el partit es presentarà a les eleccions municipals i autonòmiques a Madrid han consumat ara la ruptura. La joguina sembla trencada, però Iglesias ha demostrat en més d’una ocasió que es fa més fort en situacions adverses. Amb tot, el perill és evident perquè tradicionalment a Espanya la fragmentació de l’esquerra té un efecte contrari al que es produeix quan s’escindeix la dreta. En el primer cas indueix a la desmobilització i en el segon a la multiplicació del vot. Mal assumpte. I més espai disponible per a Pedro Sánchez si els seus barons no sucumbeixen als nervis.