Anar al contingut

Anàlisi

Sense acord, sense esperança, sense idea, sense confiança

Sense acord, sense esperança, sense idea, sense confiança

Ruth Ferrero

La ciutadania del Regne Unit observa aclaparada com els seus polítics no són capaços d'exercir el seu mandat sobirà

Les cròniques expliquen que l’origen de la distància que separa el primer ministre britànic del líder de l’oposició és l’equivalent a la longitud de dues espases, uns escassos 3,96 metres, i que unes línies vermelles marcades a l’alfombra amb aquesta distància recorden que la tasca del Parlament és arribar a acords a través de mitjans pacífics. Una bona metàfora de la política britànica sostinguda sobre el diàleg, la negociació i les majories simples. Un sistema senzill, si s’aconsegueix la meitat més un. Però un sistema bloquejat quan les posicions contemplen més de dues vies de resolució del conflicte. El Regne Unit es troba, tal com encapçalava el 'Daily Mirror' en la seva edició de dimecres, en una situació de 'no deal, no hope, no clue, no confidence' (sense acord, sense esperança, sense idea, sense confiança).

Sens dubte, el que va passar la tarda del dia 15 de gener del 2019 serà recordat en els llibres d’història com la principal derrota d’un Govern britànic a la Cambra dels Comuns des dels anys 20 del segle passat. El pas fet fa dos anys pel 'premier' David Cameron amb la convocatòria d’un referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea també va ser històric. Trencava una tradició de democràcia parlamentària i representativa molt present en l’ADN de la societat britànica i va donar pas a una nova era en la política del país. El pragmatisme i la flegma deixaven pas a un essencialisme més carpetovetònic i intransigent que, curiosament, enllaça de manera gairebé perfecta amb altres replegaments sobiranistes que estem presenciant al continent. Aquest trànsit ha provocat una fractura social sense precedents al país i ha portat a una extraordinària crisi de confiança en les institucions estatals per part de la ciutadania, que observa aclaparada com els seus polítics no són capaços d’exercir el seu mandat sobirà.

Els escenaris a partir d’ara no són, en cap cas, encoratjadors.  Sembla que una renegociació dels continguts de l’acord no es contempla per part dels socis comunitaris, que només accedirien a una ampliació de l’article 50 en relació amb els terminis, cosa que també es contemplaria en el cas de l’eventual convocatòria d’eleccions generals. Les opcions que sí que sembla que atreuen més quòrum són les dues més polaritzades. D’una banda, la sortida dura sense acord, opció definida com a catastròfica per les dues parts. De l’altra, l’opció avalada pel laborisme, la convocatòria d’un segon referèndum que provocaria encara més conflicte social del que ja existeix en una societat la cultura política de la qual s’ha sostingut, des d’Adam Smith, sobre la confiança institucional i la validesa de les decisions adoptades pels seus representants.

Ningú sap amb certesa el que passarà a partir d’ara. L’únic que sembla ferm en aquest procés és la posició dels 27 en relació amb el 'brexit'. Des de Brussel·les no afluixaran la corda, de manera que Theresa May haurà de jugar la seva última carta al model noruec de pertinença a l’EFTA i a l’Espai Econòmic Europeu i haurà d’intentar convèncer els membres dels ‘tories’ de les seves virtuts.  En cas contrari, ens quedarà l’abisme.