La realitat és tossuda; les estructures no canvien

Fa poc que hem entrat en el 2019 i ja hem tingut diverses notícies que reafirmen la necessitat de seguir lluitant i fent didàctica sobre la desigualtat estructural que patim les dones: 'La manada' seguirà en llibertat, per Vox és prioritari desmantellar la llei i el concepte violència de gènere de la mà del PP, diverses denúncies d’agressions sexuals patides per dones, Bolsonaro pretenent eliminar la llei de l’avortament al Brasil i s’han produït els dos primers feminicidis de l’any a Espanya.

És missió de la política prendre consciència

Notícies relacionades

Nou llenguatge neomasclista

Un home mata a punyalades la seva nòvia, de 26 anys, a Cantàbria

Totes elles són notícies alarmants que ens recorden, tossudament, quin és l’escenari en el que vivim. Tot i així, i reactiu a la força que ha aconseguit el feminisme en els últims temps, el masclisme es rearma. Una de les formes que pren és la cara –cínicament paternalista– de qui pretén advertir a les dones sobre el perill de ‘passar-nos’ en les polítiques i demandes d’igualtat que pretenen reequilibrar la desigualtat estructural. És una llàstima que la capacitat intel·lectual contrastada es posi al servei del frívol concepte de ‘la guerra de sexes’ pervertint l’esperit de la llei contra la violència de gènere o la iniciativa mundial del #MeToo. Els homes heterosexuals que han entès o estan en el camí d’entendre i compartir la lluita i transformació feminista no se senten amenaçats per les dones. Som homes i dones que estem en posició d’aprenentatge i de coconstrucció d’un nou paradigma que ens permeti aconseguir la igualtat.

És missió de la política prendre consciència i reequilibrar –introduint els mecanismes adequats– les desigualtats existents. Pretendre que aquest fet suposarà un reeixement de la misogínia respon a diverses qüestions. En primer lloc, és una amenaça en tota regla fruit de la por a la pèrdua dels privilegis que fins ara han permès actuar impunement al masclisme. La idea que les lleis i polítiques se’ns giraran en contra a les dones si pretenem anar “massa enllà” no és més que una confirmació de l’existència d’aquests privilegis. L’amenaça de l’statu quo que representa el feminisme reafirma que existeix un poder androcèntric que es pot i es deu exercir quan “convé”. En segon lloc, els discursos que atribueixen la “maldat universal” a les dones pretenent que nosaltres tenim la voluntat de fer mal als homes per se i, en conseqüència, els denunciem per qualsevol actuació pel simple plaer de fer-los mal. Això implica, per una una banda, desconeixement del què suposa per qualsevol dona la situació de reconeixement o denúncia d’una agressió i, per l’altra, suposa apel·lar -una vegada més- a l’estereotip pueril i masclista: les dones tenim el poder ocult de fer mal als homes des que “Eva va fer menjar la poma a Adam”. En tercer i últim lloc, per si aquest postmasclisme recalcitrant encara no se n’ha adonat, les polítiques públiques inspirades en els postulats feministes estan basades en arguments racionals i dades objectives que demostren la desigualtat estructural, no en una set de venjança.