IDEES

1
Es llegeix en minuts
jgarcia36896792 icult poet doctor william carlos williams posing in his hous190113170617

jgarcia36896792 icult poet doctor william carlos williams posing in his hous190113170617 / LISA LARSEN

Et parlo d’una altra època, una època que sembla tan llunyana però que, en realitat, només ho és perquè érem joves. Potser és absurd tornar a ella avui, tu no eres allà, però és difícil fer una altra cosa. Quina altra cosa podem fer.

L’olor de salmorra, els barcos que partien a primera hora des del port, i sobretot els llibres. En el meu primer record hi ha un regal: una edició de William Carlos Williams, una rialla incrèdula, una abraçada d’os. "¿Com que no vens a menjar amb mi?". Així érem en aquella època, dèiem que no, no sabíem per què, de la mateixa manera que no sabem per què ara torna tot, com un pom de joies impossibles, brunyides en la brillantor de la nostàlgia.

La verdadera
sort és qui té algú a prop que l’ensenya a ser lector

Una amiga em va dir una vegada que qui escriu té sort precisament perquè escriu. Però realment la veritable sort és qui té algú a prop que l’ensenya a ser lector. Sota aquesta boira d’angoixa que ara ens cobreix, només venen a la meva ment les millors frases que vaig poder llegir, i dono les gràcies. És impossible recordar-les totes, així que reprenc la lectura d’avui, d’ahir mateix, i tornar a aquesta. Potser és l’únic que guareix. Així que subratllo la pàgina 459 del llibre de Maggie O'Farrell, que llegeixo avui, en aquest instant, amb aquesta tristesa: "La terra és l’encarnació de la memòria, passat i present en conjunció: no se’n va res".

Notícies relacionades

I penso que la terra és, potser, com les paraules. Potser també aquestes puguin ser minerals, potser també perdurin, sòlides, diamantines. Potser, només potser, tot això es queda i no se’n va.

Avui durant un moment he recordat tot allò que vam tenir. L’infinit món de possibilitats de la joventut i totes les seves manifestacions. El riure ferotge, les nits interminables, els vasos de vidre al migdia, l’olor de figuera, les tardes sense fer res i sense culpa, només vivint. Avui és impossible parlar del que va venir després. Només recordar i llegir. Queda el buit.

Temes:

Llibres