Benestar caní

De vegades m’imagino que li he d’explicar a la meva àvia, que no es va moure mai del nostre petit poblet, la relació que tenen amb els gossos moltes persones per aquestes latituds: que no només no els releguen a l’espai de 'fora', considerat brut, lligats per tal que no s’escapin, emprats per ajudar a pasturar, alimentats amb les sobres dels àpats familiars, sinó que són posats dins de les cases tot i que aquestes siguin diminuts apartaments de ciutat, que se’ls passeja un parell de cops al dia, que se’ls alimenta amb el bo i millor de pinsos de qualitat i venuts específicament per a ells, que els seus amos en recullen els excrements, els acaricien i amoixen com si fossin nens petits, que de vegades salten per sofàs i llits i fins dormen amb l'humà corresponent, que els porten al metge i, si cal, es gasten una morterada en salvar-los la salut i la vida, que arriben a ser tan importants per als qui els té que es converteixen en un ésser estimat gairebé al mateix nivell (de vegades per sobre) que la mateixa família.

I tot i que segons quina sigui la parentela que ens ha tocat es pot entendre aquesta preferència, el cert és que el lloc privilegiat dels gossos i altres mascotes en les societats occidentals és un dels fenòmens més estranys i difícils d’explicar als que no ho han viscut des de sempre. Sé que això a un amant dels cans qualsevol no li costa gens comprendre-ho però creguin-me, des de fora, és certament xocant.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Jo, com que he crescut amb aquesta realitat hi estic acostumada i fins i tot he tingut temptacions d’afegir un cadellet a la meva petita família, però tot i això el nivell d’estupefacció va assolir el seu grau màxim quain vaig visitar Nova York per primer cop ara fa uns anys: hi havia més gossos que nens, guarderies per cuidar-los durant el dia, persones que en comptes de passejar-los els duien dalt d'un cotxet, igual que si fossin nadons i fins vaig veure salons de manicura canins. Si la meva àvia hagués vist tal estampa hauria dit que, si tornés a néixer, li agradaria ser gossa a Nova York. Tot plegat ho vaig atribuir a la modernitat d'un lloc que és capital del món i me'n vaig riure, però ara ja fa dies que això també passa a Barcelona. Tenim ‘boutiques’ canines, senyores que els porten en cotxet...

Aquesta és la part innòcua de la humanització dels animals, tractar-los com persones tot i que no ho siguin, però el fenomen té un vessant més agre que pot provocar situacions de conflicte a la ciutat. Ho vaig viure quan la meva filla era molt petita i caminava pel barri, que en trobar-nos amb segons quins gossos l'havia d’agafar-la per estalviar-li un ensurt. Si alguna vegada demanava a l’humà corresponent que fes el favor de lligar el gos, sovint em trobava amb persones ofeses que de seguida em contestaven: "Però si no fa res". No fa res fins que fa perquè el comportament animal no pot assimilar-se al de les persones per molt que t'estimis la teva mascota. I això ho diu fins i tot César Millán, 'l’encantador' de gossos.