Anar al contingut

La religió i els drets de la dona

El sexe de l'islamista

El sexe de l'islamista

Najat El Hachmi

És hora de dir-ho clar als qui ens amenacen amb el foc etern: ja no funciona, hem deixat de creure'ns per naturalesa malvades i assumir que es retallin les nostres llibertats

Dues dones soles se’n van anar de viatge. Eren joves, molt rosses, a les fotos semblen alegres, segures d'elles mateixes, en la plenitud de la vida. Van néixer a Suècia, un dels països que ha anat més lluny en la igualtat entre homes i dones. M’imagino que al llarg de la seva curta vida ningú els va dir ningú que no tenien dret a una llibertat total pel sol fet de ser dones, m’imagino que els era del tot aliena la idea de que hi ha un tipus de persona que poden anar per allà on vulguin mentre que n'hi ha una altra mena que no poden trepitjar com si res el món. Volien ser guies turístiques, els agradava l’aire lliure, la muntanya, passaven uns dies a l’Atles marroquí, estaven a punt de pujar el Toubkal. I van ser brutalment assassinades per un grup de presumptes radicals islamistes. El crim és terrible en si mateix, però també és un nou exemple del rearmament del masclisme que estem vivint, en aquest cas per la via religiosa fonamentalista.

Cada cop es fa més evident que la llibertat, la de tothom, però especialment la de les dones, inquieta, crea malestar entre els qui voldrien un món més ordenat, organitzat de manera que cadascú ocupi el lloc que li pertoca. En el canvi que suposen les demandes de més igualtat per part de la meitat de la humanitat, n'hi ha que hi veuen l’apocalipsi, el final de tot, l’aniquilació del mascle, el desgavell generalitzat i la pèrdua d’aquells valors suposadament segurs que han de regir tota societat organitzada com Déu mana. I Déu, diguin-li pel nom que correspongui segons la llengua del parlant, ja sigui l’Al·là dels musulmans o el God dels americans o el Deus dels brasilers, ha vingut a donar un cop de mà als qui se senten amenaçats per tots aquests moviments que pretenen invertir l’ordre establert per imposar una suposada llei androfòbica que, diuen, acabarà per ser androcida.

Llegir 'Sexo y mentiras’ de Leïla Slimani o 'El himen y el hiyab' de Mona Eltahawy és descobrir el reflex d’allò real però negat, que ens han educat per ser ciutadanes de segona

És així com es descobreixen els botxins ara disfressats de víctimes, ens demostren que sí que la llei religiosa sí que estava al servei del masclisme. Ja ho va dir el profeta Mahoma que si el cel és ple de pobres, l’infern ho és de dones perquè nosaltres som unes desagraïdes. És només un exemple del conjunt dens de normes quotidianes i lleis sagrades (el teu testimoni val la meitat que el del teu germà, heretaràs la meitat que ell, el teu cos és vergonyós i s'ha de cobrir, et sotmetràs al marit, seràs temorosa de Déu i aguantaràs els patiments que et vinguin a l’espera d’una millor vida passat el llindar de la mort) que la religió ha anat teixint sobre els nostres cossos, les nostres vides fins penetrar en les nostres consciències. Toca rellegir 'La por a la llibertat’ per entendre que hi ha dues maneres oposades però complementàries d’escapar al desassossec que provoca l’emancipació individual: la dels qui imposen un règim totalitari per abolir-la a la manera dels feixismes o de les teocràcies autoritàries i la de la submissió, l’abdicació absoluta de l’exercici tan pesat, tan aspre, de la llibertat. Cal retornar a Fromm per recordar, precisament, que les democràcies es posen en perill quan augmenten els primers però que l’ascens d’aquests no seria possible sense els segons.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En el cas que ens ocupa, el dels fonamentalistes islamistes, és evident que tenen un problema greu amb la llibertat i amb les dones. I un problema específic amb la sexualitat i l’alliberament sexual. Cada cop hi ha més autores que, des dels països àrab-musulmans, apunten a aquesta tesi. Una tesi que es mostra clara davant dels nostres ulls, que hem viscut en les nostres pells però que encara hi ha qui la nega perquè sempre és més fàcil buscar una drecera que encarar-se amb el conflicte tenim per davant. Llegir 'Sexo y mentiras' de Leïla Slimani o 'El himen y el hiyab' de Mona Eltahawy és descobrir un reflex nítid d’allò tangible, real però negat o edulcorat amb mil estratègies, cadascuna més sofisticada que l'altra. La realitat és que ens han educat per ser ciutadanes de segona. El fonamentalisme és, en aquest cas, una reacció que té una obsessió malaltissa amb els cossos de les dones, troba que hem de tapar-nos per no provocar el desig, que ens hem de comportar com Déu mana i mira, resulta que aquest Déu sempre ens juga en contra, encotillant-nos o retornant-nos a la capacitat de sotmetiment de les nostres mares i àvies.

És hora d'explicar-ho ben clar també als qui branden l'amenaça del foc etern i la del desterrament: ja no funciona, ja hem deixat de creure’ns que som, per naturalesa, malvades, indignes, perilloses i que per això hem d’assumir amb normalitat la retallada de les nostres llibertats. Aneu desempolsant textos sagrats per indicar-nos quins camins ens estan prohibits: això, estimats creients, no hi ha Déu que ho aturi.