Tambors de recessió

Fa poc més d’una dècada va començar la gran recessió mundial que es va iniciar amb les hipoteques porqueria i va seguir amb el contagi internacional del pànic financer després de la caiguda del banc d’inversió Lehman Brothers. Els últims 10 anys han sigut un període negre en què milions de ciutadans han perdut la feina, l’austeritat s’ha encebat en les perspectives de vida de les famílies i en el qual la desigualtat al món ha augmentat fent els rics més rics i els pobres més pobres.

La recuperació d’aquesta llarga crisi ha sigut lenta, desigual i molt afavorida per l’actuació dels bancs centrals europeus, que han bombat diners sense parar als mercats i han substituït amb les seves polítiques la falta de reformes dels governs. El llarg període d’estímuls ha afavorit que el món entrés al 2018 amb un inusual creixement sincronitzat de les grans potències. No obstant, a partir de la primavera, es va produir una brusca correcció dels mercats. Ara els temors d’una nova recessió tornen a estar fonamentats, com alerten les institucions d’anàlisi com l’FMI o l’OCDE. Continuen pronosticant creixement però adverteixen que s’acosten tempestes. Els símptomes venen de la debilitat d’Europa i la Xina, així com dels Estats Units. I els inversors saben que quan l’economia americana esternuda, el món es refreda.

Els analistes coincideixen que al reescalfament de l’economia s’hi sumen els riscos polítics. La batalla comercial de Trump amb la Xina, l’auge dels populismes a Europa i el fort deute global que encara arrosseguen els països després d’una dècada de crisi són els principals perills que sotgen l’economia. La situació ha portat la Reserva Federal a reduir les pujades de tipus que preveu aprovar aquest any, un símptoma que les coses no van bé.

La resposta de la societat a una dècada de crisi i d’increment de la desigualtat ha sigut canalitzar el descontentament en forma d’opcions populistes o, directament, del vot a partits d’ultradreta. Una situació que podria empitjorar si el món entra en una nova recessió quan encara no s’han recuperat els nivells d’ocupació i benestar anteriors a la crisi. La responsabilitat dels polítics per no tirar més llenya al descontentament és molt alta.