Anar al contingut

ESCENARI POSTELECTORAL

Sorpreses conegudes

CRISTINA QUICLER

Sorpreses conegudes

José Luis Sastre

La primera imatge política de l’any nou tenia cinc segles d’antiguitat. Els fastos per la presa de Granada –la reconquesta, els reis catòlics...– van acabar convertits en una pugna per l’espanyolitat entre el PP i Vox enmig de càntics, crits i repartiments de banderes, les banderes que no deixen anar els que es diuen contraris als nacionalismes. 

Tot està en ordre si el debat és aquest, el territorial, per on creix la dreta i l’esquerra surt sempre perdent i dividida. Observin les esquerdes del PSOE, que han tornat a aparèixer ara després de la massilla que va posar Pedro Sánchez quan va arribar a la Moncloa. Sobre el discurs català de la mà dura va aconseguir Pablo Casado el comandament en el PP, va cavalcar Santiago Abascal i va obtenir Albert Rivera els seus millors resultats. 

Tot estava en ordre si el debat era la immigració, sobre la qual l’any nou va donar la seva segona imatge: a la frontera de Melilla, on van a fer anuncis els que es diuen contraris a la demagògia. Casado va explicar allà que el seu partit està disposat que s’obri la porta perquè els menors immigrants que arriben sols a Espanya puguin ser tornats als seus països d’origen, malgrat que ho impedeixi la llei i ho desaconsellin els organismes europeus. “Els immigrants que vulguin venir han de demanar-ho sisplau i donar les gràcies”, es va sentir dir a Roma a Mateo Salvini aquella mateixa tarda.

Tot estava en ordre per a el PP i Ciutadans, que es veuen governant a les enquestes i a diverses portades juntament amb l’extrema dreta, si el marc narratiu era el de Vox: banderes, immigració, caça i pesca. El PP negociava sense complexos mentre Ciutadans provava de colar que només s’entenia amb Moreno Bonilla, que Vox no era res més que el partit del qual vostè em parla. I així és com Inés Arrimadas criticava Pedro Sánchez per rebre els vots de l’independentisme mentre es disposava a rebre els d’un partit ultra que clama contra “les feminazis”. 

El que passa és que el marc narratiu de Vox no és aquest. No és només aquest. El marc és la lluita contra la lluita contra la violència de gènere. El masclisme, per anomenar-lo pel seu nom. Això de què ara se sorprenen tants, i tants gesticulen tot i que, en realitat, va ser-hi des del dia primer. Va resultar que allò que més va predicar Vox va ser l’únic en la qual cosa no havien caigut els seus socis, que són el Partit Popular i Ciutadans per molt que Rivera ho negui. El marc era aquest i ho sabia tothom, també els seus votants, per descomptat. Si votes en contra d’alguna cosa, assumeixes a favor del que estàs votant. 

Es va acabar el temps dels discursos i els propòsits per a l’any entrant. L’any ja és aquí i és el moment en què els fets ho retrataran tot. Casado ha explicat a Ceuta que no vol cordons sanitaris. Casado vol governar i es veu al capdavant d’una aliança de les essències d’inspiració aznariana. El focus apunta doncs a Rivera i el centrisme de què presumeix a Europa. D’aquí a uns dies, quan toqui formar un govern i s’acabi la xerrameca, sortirem tots de dubtes. Pel camí, n’hem aclarit uns quants.