¿Què es pot esperar de la presidència romanesa de la UE?

Després d’una més que oblidable presidència de la UE per part d’Àustria, aquest mes de gener agafarà el relleu un dels països més pobres i perifèrics d’Europa, Romania. Ho farà en un context convuls, amb més incerteses i reptes que seguretats.  És la primera vegada que Romania assumeix la presidència europea, la qual cosa representa una prova de foc per demostrar als desconfiats que realment és un digne membre de la UE.

Bucarest té una oportunitat d’or per mostrar les seves habilitats i capacitat negociadora davant de la resta de socis europeus que, des de la seva entrada a la UE, l’han vist amb desconfiança, per no dir amb menyspreu.  Deixant de banda que és el bressol del famós Comte Dràcula i un dels principals països emissors de migració intracomunitària, aquesta presidència és l’ocasió de trencar amb prejudicis i estereotips estesos per la resta del territori europeu.

Tres seran les qüestions candents que haurà d’afrontar Bucarest. Una de les més dures, probablement, la gestió del 'brexit' el mes de març, una cosa molt complicada veient el que ha passat els últims mesos amb una Theresa May enrocada davant el Parlament i els seus nebulosos socis europeus. La qüestió migratòria i la gestió del refugi també seran presents a l’agenda política d’un país que, com el seu predecessor en la presidència, Àustria, també es va abstenir en la votació del Pacte Global de Migracions.

A prop de Budapest i Viena

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Això ja dona algunes pistes de quines seran les seves propostes en aquest àmbit, més pròximes a Budapest i Viena que a Berlín i Madrid, fet que accentuarà encara més la bretxa entre l’est i l’oest a Europa. També és d’esperar, tal com va succeir durant la presidència búlgara del 2018, que es presti una especial atenció a la situació dels Balcans occidentals i els seus avenços cap a la seva adhesió via resolució de conflictes regionals. L’impuls de l’estratègia del Danubi amb la intenció d’atreure més fons europeus i inversió estrangera a la regió, juntament amb el llançament d’una nova estratègia del mar Negre sobre qüestions de seguretat i desenvolupament, seran la pauta.

¿I tot això, què significa en termes pràctics? Senzillament, el reforç de les posicions mantingudes en relació amb la UE per part dels països de les últimes ampliacions, juntament amb Àustria i Itàlia. És a dir, el reforç d’unes tendències nacionalitzadores i essencialistes en l’identitari i europeistes en l’econòmic. L’eix estratègic europeu continuarà desplaçat cap als interessos dels països de l’Est, de la frontera oriental i de les qüestions de seguretat i geopolítica orientades cap a Rússia. Davant d’aquest eix, el dels països del sud i del centre continua perdent força estratègica en l’àmbit del Consell. Amb un Macron despistat, una Merkel en posició de sortida, Bèlgica vorejant el caos, Espanya i Portugal com a únics representants d’una socialdemocràcia descafeïnada del segle XXI i en vigílies d’unes eleccions europees el maig que venen carregades de núvols negres. Sembla que no hi ha gaires motius per a l’optimisme.