Anar al contingut

Al contraatac

Juga, juga, juga

Juga, juga, juga

Najat El Hachmi

La ludopatia no genera grans alarmes socials, però és una xacra tan perjudicial com l'alcoholisme i la drogoaddicció

Els nens entraven i sortien del bar perseguint-se, s'aturaven al costat del pare un moment, demanaven que els comprés un Frigopié o una bossa de Ruffles. S’asseien a la taula un moment però de seguida s'avorrien: altre cop la mateixa musiqueta, una vegada i una altra. La moneda que cau, la melodia estrident mentre les fruites giraven, cadascuna al seu aire i el pare que les perseguia, incansable. Que n'era de difícil, que s'arrengleressin tres d'iguals, totes juntes, que es posessin d’acord per fer saltar la sirena eixordadora del premi desitjat, per fi, després d’hores d’anar introduint “només una” per començar, després acabar el canvi que duia a la butxaca, i ara enviar a un dels nens a descanviar el bitllet a la barra i anar fent, així, hores i hores, fins a gastar-se els diners previstos per al que s'havia de comprar aquell dia, res que fos urgent, però després l’import de la compra setmanal sense poder pensar en la nevera buida, els bolquers del petit o la llet de farmàcia. A peu dret, ara canviant el pes d’una cama a l’altra, ara repenjant-se lleugerament sobre la màquina, que al tacte era ben freda, ni li passava pel cap que ja hi havia deixat la propera despesa extraordinària, els llibres dels nens, l’aixeta per arreglar. ¿Com havia de recordar-se d'aquests extres si amb el que portava de constant recerca de la fortuna en les fruites endimoniades gairebé havia deixat el lloguer del mes, el d’aquest i el del proper? Sovint, gairebé sempre, la màquina feia honor al seu nom i li escurava les butxaques, però de tant en tant saltava el dring electritzant de la bona sort i llavors les monedes plovien com or, amb un estrèpit sorollós que es barrejava amb els crits d’alegria dels nens: ¡Visca, visca, som rics! I al pare se li encenien els ulls per un instant breu perquè de seguida ja tornava a pensar en perseguir el proper cop de fortuna.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

¿A quants bars no es deu haver repetit una vegada i una altra aquesta mateixa escena? La ludopatia no genera campanyes públiques de prevenció ni grans alarmes socials, de fet se’n permet la publicitat com no passa amb el tabac, però és una xacra tan perjudicial com ho puguin ser l’alcoholisme i la drogoaddicció. I també té efectes col·laterals. Ara es veu que són cada cop més joves els qui s’inicien en el joc i acaben addictes. ¿I ens estranya? Des de petits que els deixem a soles amb infinitat de maquinetes, joguines aparentment inofensives que els van entrenant per a un futur en què, mòbil en mà, podran, en la solitud de les seves habitacions, jugar-se els diners que no tenen. L’escurabutxaques era visible, el pudor i els consells dels qui envoltaven al jugador encara podien fer-li dissimular una mica l’addicció però ara ja no ens cal ni aquesta nosa de l’escrutini públic. Si fins i tot el carismàtic Carlos Sobera apareix als nostres televisors cada nit i ens diu “juga, juga, juga”.