Anar al contingut

TRIBUNA

Teràpies alternatives. El cas de les curacions a Lurdes

Teràpies alternatives. El cas de les curacions a Lurdes

Pere Puigdomènech

Ni regulem els viatges a veure la Mare de Déu, ni els paguem amb diners públics ni els expliquem a classe a les nostres universitats, però tampoc ningú està proposant prohibir-los

A principis d’aquest any el Comitè mèdic de les curacions que segueixen els casos de persones que afirmen haver estat curades després de visitar la basílica de Lourdes va concloure que un cas que se li havia presentat no tenia altre explicació que una curació miraculosa. És el cas 70 d’ençà que en 1858 hi va haver les aparicions de la Mare de Déu en aquesta ciutat francesa. El Comitè ha examinat més de 700 casos i només en 70 creu tenir prou informació per dir que no hi ha una explicació segons els paràmetres coneguts de la medicina. Si ens atenem exclusivament a aquestes dades, podríem concloure que hi ha hagut més curacions certificades per visites a Lourdes que per moltes de les anomenades teràpies alternatives. Caldria per tant posar Lourdes en la llista de tractaments de la Seguretat Social i ensenyar-los a les Facultats de Medicina? El més raonable semblaria afirmar que això no té cap sentit. Perquè ens ho plantegem en altres casos?

El Govern espanyol ha pres una sèrie de mesures per evitar que pràctiques amb preteses propietats curatives, amb l’homeopatia com exemple més emblemàtic, puguin proclamar resultats que no han estat demostrats, que tinguin un estatus en l’ensenyament de la medicina o que puguin ser pagats amb diners públics. Quan algú intenta entendre en què es basa la homeopatia o saber si algú ha demostrat els seus efectes es trobarà amb un gran buit. Res no indica que no hi ha més que el que anomenem efecte placebo que és el que cura algú pel simple fet de ser objecte d’un tractament encara que sigui amb aigua. De fet els medicaments homeopàtics són essencialment aigua molt purificada. Hi ha per tant raons perquè aquests tractaments no estiguin inclosos entre els altres que sí ho han demostrat.

Hem d’admetre que no hem de posar tots aquests tractaments anomenats alternatius en el mateix sac. Caldria examinar a fons algunes pràctiques de l’acupuntura que semblen funcionar i hi ha tractaments de la medicina tradicional dels que ha pogut ser demostrat que tenen un fonament científic. Però n’hi ha d’altres que no hi ha cap prova ni cap fonament demostrable d’una possible acció terapèutica més enllà de l’efecte placebo. L’homeopatia o la imposició de mans en són dos exemples. Aquests casos són més aviat innocus si no afirmen curar alguna malaltia concreta. Si ho fan estarien enganyant a la gent perquè no ho poden demostrar i a més poden desviar a algú d’un tractament que, pres a temps, pot curar. En qualsevol cas és una exigència de les autoritats sanitàries europees que no s’enganyi a ningú en la publicitat de temes sanitaris, i en tot cas, vigilar perquè les pràctiques es facin amb un mínim d’higiene. Que institucions públiques d’ensenyament com les Universitats les ensenyin o que es paguin amb diners públics tampoc sembla apropiat. Finalment hi ha casos en que es tracta de pràctiques perilloses o de tractaments tòxics que caldria clarament prohibir.

Es treballa actualment per aconseguir que tot allò que practiquem en la nostra medicina tingui el màxim nivell de solidesa científica i hi ha esforços considerables per revisar sistemàticament tots els tractaments existents i identificar els que cal mantenir i practicar. Hem d’anar tractant d’aconseguir que tot allò que anomenem medicina, la que es practica en els nostres hospitals i gabinets mèdics, la que financem i que s’ensenya en les institucions públiques tingui una base científica sòlida. Hi ha situacions en les que algunes pràctiques innòcues poden acompanyar a les persones en casos molt senzills en els que la dolència desapareixeria sola o en casos molt complexes en els que la medicina ja no hi troba solució.

En aquestes situacions en que qualsevol acció, fins i tot un viatge a Lourdes o altre lloc amb tradició de miracles pot ajudar a persones a retrobar una certa esperança que, afirmen els comitès mèdics, pot acabar produint curacions inexplicades en ocasions excepcionals. És possiblement més del que fan moltes de les anomenades teràpies alternatives. Ni regulem els viatges a Lourdes, ni els paguem amb diners púbics ni els ensenyem en les nostres Universitats, però tampoc ningú està proposant prohibir-los. Per aquestes raons sembla adequat prohibir els tractaments que són perjudicials, informar correctament del que fan i no fan els productes i tractaments que se’ns ofereixen i proporcionar als pacients una medicina que tingui les millors proves de tractament de les dolències que ens afecten.

Temes: Pseudociencia