¿Què he fet jo per merèixer això?

Si durant la seva roda de premsa de final d’any Pedro Sánchez no es va fer la mateixa pregunta que Carmen Maura a l’atropelladora pel·lícula de Pedro Almodóvar, hauria de fer-ho. Després de mitja hora d’un balanç on va pretendre explicar-nos per què aquest govern havia fet més en set mesos que els executius de Mariano Rajoy en set anys per resoldre els problemes que importen als espanyols, la primera pregunta que li cau abordava sense embuts la capital qüestió de la reactivació de “tramitadora d’impostos catalana”. Va haver d’esperar més de quinze minuts perquè algú l’interrogués per les pensions, els pressupostos o els ajuts extraordinaris als aturats. Les seves cada vegada més lacòniques respostes a l’allau de preguntes sobre Catalunya –algunes certament surrealistes–, marcaven fins a quin punt el comunicador Pedro Sánchez semblava que s’adonava que no aconseguiria que es parlés del que havia vingut a explicar-nos.

El pla de Sánchez

El president Sánchez va comparèixer per explicar-nos que té una estratègia per esgotar la legislatura i que podria sortir bé. S’articula sobre tres pilars: agenda social, diàleg i moderació. Si s’aproven els pressupostos, hi haurà un any més per continuar impulsant mesures socials, facilitar que el diàleg torni a ser l’eina per fer política a Catalunya i evidenciar les vergonyants contradiccions que promet causar a Ciutadans i Partit Popular la seva dependència dels vots de Vox.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

En canvi, si la majoria que va emparar la moció de censura no passa la revalida pressupostària, l’alternativa possible i probable es disposa a prendre possessió del govern d’Andalusia a pas lleuger, sense més problemes que els miraments dels taronges per intentar vendre’ns que governen amb els vots de la dreta extrema però no amb les seves polítiques. Si a algú li quedava algun dubte sobre si el model de tripartit andalús resultava exportable a la resta de l’Estat, la celeritat andalusa les hi haurà resolt de cop. El PP veu en Vox la manera de recuperar vots que creia perduts i Cs no resisteix la por escènica de veure’s acusat d’alta traïció.

LaMoncloa sembla intentar una repetició de la jugada que li va permetre desallotjar Rajoy: o votar el PSOE sense condicions, o assumir la culpa que torni una dreta encara pitjor. Llavors va funcionar, però, com es va esforçar a repetir el president, les coses han canviat molt en aquests set mesos. Llavors es votava contra algú, que sempre suma més, a canvi d’unes expectatives de canvi i regeneració que es palpaven en la societat i semblava arriscat decebre. Ara es demana el vot per a una acció de govern, el canvi radical l’ofereix la dreta i els hipotètics socis necessiten resultats per presentar davant d’uns votants que ja no viuen d’il·lusions. El mateix Sánchez ho va resumir de manera impecable: no és el mateix votar una moció de censura que una investidura. Li convindria tenir-ho present quan s’assegui a negociar suports per als seus comptes.