Al contraatac
Retrobament nadalenc
Els parlo dels meus tres amics d'aquestes dates [...] Són els protagonistes de dos llibres i una pel·lícula convertits en la màxima representació del que s'ha anomenat esperit nadalenc
És molt possible, m’atreveixo a dir que és segur, que cadascú tingui el seu més secret i íntim Nadal. Més enllà de la celebració comunitària, de l’anar i venir desorientat, del soroll, la fúria, els cants i els llums, cadascun de nosaltres és capaç d’esgarrapar i apartar, d’entre tanta gresca, un moment per a la solitud. I és llavors, allà, en aquell ‘sancta santorum’ conquerit amb no poca tenacitat i afany, on un troba sentit a tant desgavell.
L’experiència de molts anys em facilita el camí i puc afirmar que, almenys en el meu cas, el millor moment per a això es dona en les últimes hores del mateix dia 25, acabada la llarga, llarguíssima sobretaula, complert l’adeu dels últims convidats, abaixes els llums, tancat amb sigil el full corredís que m’aïlla del poc tràfec que encara es mou per casa, i caigut, més que assegut, sobre la butaca d’orelles que m’acull en una càlida abraçada.
És llavors quan li obro la porta a un altre espai. Quan, submergit encara en aquest estat de boira i entreson al qual em va portar l’últim vi de les postres, estenc grans els braços per al retrobament. Quan els dono pas. Quan arriben, puntuals, a la cita. Quan els miro i em reconec. Quan sé que si han tornat un any més és perquè tot va bé i continuo sent el que era. Quan respiro. Quan descanso. Quan tot cobra sentit.
Els parlo dels meus tres amics d’aquestes dates. Una cosa així com els meus tres fantasmes del Nadal passat, present i futur, però reunits els tres en un sol present real i tangible. Vinguts, els tres, del mateix lloc on els vaig conèixer, cada un en el seu medi, el seu relat, la seva imatge. N’hi ha prou amb evocar-los, amb desitjar de nou la seva visita, però tot i així, faig el mínim esforç d’estirar el braç cap al racó precís de la meva biblioteca i acariciar amb la punta dels dits el llom de l’objecte –llibre o pel·lícula– que els conté. I aquest petit gest els materialitza. Aquí hi són. Em sé de memòria les seves primeres paraules: “¡Bah! ¡Bajanades!”, remugarà entre dents Ebenezer Scrooge. “Se’t veu cansat. ¿En què penses?”, s’interessarà, en veu baixa, Gabriel Conroy. “I les ales, ¿on són?”, preguntarà, de nou, George Bailey. I els tres, sense esperar resposta, es fondran amb mi en la ritual abraçada del retrobament.
Els coneixen tant o més que jo, és clar. Són els protagonistes de dos llibres i una pel·lícula –narració, també, en el seu origen– convertits, per a molts, en la màxima representació del que s’ha anomenat esperit nadalenc: ‘A Christmas Carol (Cançó de Nadal)’ de Charles Dickens, ‘The Dead (Els morts)’ de James Joyce, i ‘It’s a Wonderful Life (¡Que bonic és viure!)’ de Frank Capra.
Amics incondicionals, companys incansables, m’aterreix pensarque algun any no tornin. Voldrà dir que el Nadal ja no és el mateix. Ni jo tampoc.
