Anar al contingut
Pau i treva

Pau i treva

Rafael Jorba

Humiliació, traïció, rendició de Pedralbes... Paraules altisonants, retòrica patriotera de Pablo Casado, Albert Rivera i els seus portaveus mediàtics per a referir-se a la reunió dels presidents Sánchez i Torra a Barcelona. Catalunya, que hauria de ser una qüestió d'Estat, continua sent un instrument per a sumar vots a la resta d'Espanya. Ho va verbalitzar el líder del PP a Vitòria: “Nosaltres hem d'arribar al Govern per a recuperar l'Estat”.

La realitat és ben diferent: ha estat l'independentisme qui ha corregit el seu  full de ruta. A la literalitat del comunicat conjunt de la reunió de Pedralbes em remeto. Les dues parts -el president del Govern d'Espanya i el de la Generalitat, que és el representant ordinari de l'Estat a Catalunya- coincideixen en el diagnòstic -l'existència d'un conflicte-, mantenen diferències notables sobre el seu origen i vies de solució, i aposten pel diàleg per a vehicular una proposta que tingui “un ampli suport en la societat catalana” en “el marc de la seguretat jurídica”.

Sí, es tracta d'una esmena a la totalitat del procés i de la via unilateral que va culminar amb l'aprovació pel Parlament de Catalunya, en el ple del 6 i 7 de setembre del 2017, de les lleis de referèndum d'autodeterminació i de transitorietat jurídica: no van sumar la majoria de dos terços que exigeix l'Estatut per a regular el règim electoral o per a la seva reforma. Va ser el final de recorregut de la via unilateral que es va obrir amb la Resolució sobre l’inici del procés, de 27 de setembre del 2015, i va prosseguir amb les Conclusions de la comissió d'estudi sobre el procés constituent, de 27 de juliol del 2016.

En la primera d'aquestes resolucions s’hi podia llegir: “El Parlament de Catalunya insta el futur Govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d'aquesta cambra”. I en la segona es deia: “L'Assemblea Constituent, una vegada convocada, elegida i constituïda, disposarà de plens poders. Les decisions d'aquesta assemblea seran de compliment obligatori per a la resta de poders i per a totes les persones físiques i jurídiques. Cap de les decisions de l'assemblea no serà tampoc susceptible de control, suspensió o impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal”.

La majoria independentista del Parlament, ja abans del ple del 6 i 7 de setembre del 2017, no només havia trencat amb les regles de joc de l'Estatut i la Constitució, sinó que havia enterrat Montesquieu i la seva separació de poders. La declaració de Pedralbes torna a situar el procés en el marc de la seguretat jurídica i convida tots els actors polítics catalans a elaborar una proposta que compti amb un ampli suport de la societat catalana; el mínim dels dos terços que preveu l'Estatut per a la seva reforma.

Em quedo amb aquesta lectura dels fets. I ho faig en el marc del parèntesi de festes de Nadal i des de Catalunya. Un país que, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides, va celebrar en el segle XI la primera assemblea de Pau i Treva. Sí aquella Pau i Treva de Déu que està en els orígens de la civilitat de la societat catalana. Tant de bo que la recuperem!