Dues mirades

Els tòxics

Resulta sorprenent sentir alguns acèrrims defensors de la DUI 'fake' acusar Sánchez de caure en el simbolisme pel bateig de l'aeroport. Almenys, els avions són reals

1
Es llegeix en minuts
Els tòxics

Es pot acusar Pedro Sánchez d’imprecís respecte a la situació catalana. En el cas de Quim Torra, la vel·leïtat produeix marejos. També canvia constantment el moviment independentista. Ara m’atrinxero en l’exigència. Ara obro la porta amb displicència. ¿Hem de posar el crit al cel davant de tanta incoherència? La situació és indigesta per als que pretenen observar el panorama des de la talaia de l’ordre. Però ¿com poden alçar-se torres sobre una terra convulsa? Primer és imprescindible aterrar del món simbòlic en el qual ens va instal·lar el procés. Resulta sorprenent sentir alguns acèrrims defensors de la DUI ‘fake’ acusar Sánchez de caure en el simbolisme pel bateig de l’aeroport. Almenys, els avions són reals.

“¡La república no existeix, idiota!”, va replicar indignat un mosso. El principal valor del 21-D ha sigut el seu pedagògic bany de realitat. Ser conscient dels límits de cada un. També del perill d’ignorar-los. ¿Quants pares van mirar als seus fills adolescents preguntant-se si se sentirien temptats d’amagar el seu rostre? La immensa majoria que ha estrenat una samarreta cada diada abomina la possibilitat d’una deriva ‘kale borroka’.Els portaveus tòxics de la crispació han fracassat. Tant els que desitjaven un altre 1-O que tornés a unir, activar i ampliar l’independentisme, com els que desitjaven un terratrèmol per fulminar-nos amb el 155. Alguna cosa és alguna cosa. I no és poc.