¿Encara hi som a temps?

Quan els andalusos van votar el 2 de desembre passatandalusos van votar , els partits van dedicar les hores a Catalunya tot i que, en realitat, una sola inquietud va recórrer totes les seus. La mateixa: de quina manera serà en les generals la irrupció de Vox. En aquest moment, la pregunta és aquesta a tot arreu. La conclusió general és que la irrupció es donarà a Espanya; el que ballen són els números. La majoria assumeix l’escenari malgrat que encara hi ha qui espera que, a l’haver-li vist les orelles al llop, l’electorat que pensava abstenir-se es mobilitzi. L’últim que vam saber del CIS en el qual amb prou feines confiem era que els polítics havien avançat a la corrupció com a problema ciutadà. Mals auguris. En qualsevol dels casos, els efectes de la ultradreta són constatables.

No només condicionen el relat de partits en principi moderats, sinó que han canviatl’eix que dividia els votants: més que de dretes o esquerres, més que afins als partits nous –ja vells– o als clàssics, comença a distingir-se entre partidaris del sistema (tot i que el critiquin) i antisistema, entre els qui voten a favor d’alguna cosa –constructius, per anomenar-los d’alguna manera– o en contra –destructius–, en la mesura que pretenen acabar amb aquest repartiment del poder. 

Aquest vot en contra ho és per raons diverses i acull sensibilitats diferents. Hi ha una transversalitat en el rebuig que –i aquí hi ha la novetat– canalitza un partit d’extrema dreta. Partint del fet que la gent sap el que vota, l’assumpte és per què no li importa alleujar el seu desencant amb aquesta paperetadesencant .

El silenci dels líders

Pot ser que sigui, com d’altres han escrit amb raó, que és la millor opció per mostrar el seu enuig. Si això és el que els molesta, això és el que voto i que espavilin. Pot ser que, després de banalitzar tant les paraules, la paraula ‘ultra’ ja no signifiqui res. Potser es deu al fet que la postveritat ha desprestigiat la dada i davant de cada fet contrastat es poden al·legar dades falses, que es viralitzen millor. Potser és pelsilenci dels líders –encara s’espera l’anàlisi assossegada del president del Govern– o potser és precisament això, que falten líders, que es van diluir les ideologies sobre les quals es va edificar l’Estat del benestar en contra de les desigualtats. Sens dubte no ajuden els discursos que s’extremen i les al·lusions a la via eslovena. Tampoc la falta d’autocrítica en els partits i, sí, també en els mitjans. Si la diferència entre la realitat i l’actualitat que expliquem s’engrandeix, tenim un problema.

Faltava el discurs envalentit de Vox que, després dels 12 escons a Andalusia, tracta d’aprofitar el moment mentre rep l’escalfor de Le Pen i de Salvini, que els va saludar entusiasta després de passejar-se entre els crits de joia de Roma. S’escriuen als diaris cròniques que recorden els anys 30 i s’observa un buit que omple l’extrema dreta. Ara, a Espanya. ¿Queda temps per frenar-la?

Emoció per sobre de la raó

Alguns politòlegs creuen que sí. Amb pedagogia, diuen, que és el que sol dir-se. Tot i que, en aquesta societat de bombolles, quan un arriba a una opinió ho fa per quedar-se a viure-hi, mai per canviar-la. Tot i que l’emoció –la por ho és, de les més poderoses– pugui més que la raó. Apel·lem, en fi, al tòpic, quin remei: encara som a temps si reacciona la política, entesa com la capacitat apartidista de no seguir sempre el que dicten els sondejos sinó de tenir l’audàcia de contrariar-los quan toca.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’extrema dreta, això sembla, irromprà al Congrés. Sembla difícil frenar el primer impacte: l’onada ha crescut i s’alimenta d’una font inesgotable, que és la indignació. Hi ha temps, no obstant, per provar d’impedir que creixi i s’instal·li, perquè la polarització que empeny el votant es barregi amb altres factors i perquè, quan comencin a demostrar la seva posició amb votacions parlamentàries d’efectes reals, a la ciutadania li importi si el seu vot de càstig implica discriminació.

Si el curt termini és inevitable, atenguem el llarg. Potser és possible ‘resetejar’ i pensar per on es comença de nou, que podria ser pel principi: un pacte educatiu, per exemple. No es podrà contenir un primer impacte, però és el moment de proposar-se frenar una cosa encara pitjor. La indignació és una cosa i l’odi una altra de diferent, de combustió més lenta. Vam aprendre que el temps no era una fletxa imparable que anava sempre cap endavant, sinó que podia donar la volta. I llavors, tot el que s’havia guanyat, es perdia de sobte.