Error sobre error a Palestina

Són tants i tan variats els errors comesos en el context del conflicte entre Israel i Palestina que semblaria impossible sumar-ne algun més a hores d’ara. Però els actors implicats segueixen obstinats irreflexiblement a ensopegar eternament en la mateixa pedra.

Així, Benjamin Netanyahu s’equivoca quan creu que menystenir Mahmud Abbas, mantenir el setge per terra, mar i aire a Gaza, menysprear la legalitat internacional i castigar col·lectivament la població ocupada l’acosta al seu objectiu de dominar definitivament la Palestina històrica. També ho fa quan creu tenir Riad i Washington del seu costat, sense entendre que després de sis guerres i dues intifades la força no només no li dona la raó, sinó que l’hi treu. Tot i així, l’únic que el frena ara a l’hora de llançar una ofensiva en tota regla, que li suposaria un cost insuportable en vides humanes pròpies, és la seva percepció que la fragmentació palestina li rendeix beneficis i, sobretot, que no pot diversificar més les seves forces mentre es fa més inquietant la presènciade Hezbollah i dels peons iranians a les seves fronteres amb el Líban i Síria.

Tornar a la mesa de negociació

Per la seva banda, erra Abbas quan col·labora amb Tel-Aviv per debilitar encara mésHamàs, sense entendre que així augmenta el rebuig del seu govern per part de la població tancada a la Franja. Aferrat al seu minvant poder, tampoc pren en consideració la reiterada petició de desmantellarl’Autoritat Palestina (criatura creada per la potència ocupant amb aval internacional), reconeixent així que el pla de pau iniciat a Madrid el 1991 fa molt que ha descarrilat. I el mateix passa amb Hamàs quan encara somiadoblegar Israel per mitjans violents, aprofitant la desesperació de la població ocupada per orquestrar unes protestes ciutadanes condemnades a la mort i a l’immediat oblit mediàtic.

El mateix li passa a Donald Trump quan opta per imposar un planificat correctiu a Abbas, abusant de la indefensa població ocupada, com a mètode per obligar-lo a tornar a una mesa de negociació en què acabi per firmar un supòsit 'deal of the century' que, si conté el que fins ara s’ha anat filtrant, en cap cas portarà la pau a la zona. Amb la seva actitud anima el primer ministre israelià a creure que el seu marge de maniobra és il·limitat, però decisions com la d’eliminar el consolat a Jerusalem i obligar a tancar l’oficina de representació de l’OAP a Washington –afegides a l’establiment de la seva ambaixada a Jerusalem, a la suspensió de fons a l’UNRWA i al tancament de l’oficina d’USAID per a Gaza i Cisjordània– no només elimina tot contacte amb les autoritats palestines, sinó que invalida els EUA com a interlocutor vàlid a la recerca de la pau.

Enroc de posicions

Notícies relacionades

L'Exèrcit israelià arresta 40 palestins en batudes a Cisjordània

Illa, malgrat Sánchez

En aquestes condicions assistim a un generalitzat enroc de posicions tan arrelades com a perilloses. Per això no sorprèn que a Israel torni a cobrar força la idead’annexionar-se els Alts del Golan i bona part de Cisjordània (l’anomenada Zona C, que suposa el 60% dels seus 5.600 km²), que acabaria per arruïnar la idea de dos estats i complicaria més enllà del que és imaginable la gestió de fronteres d’Israel. Tot això buscant aprofitar la presència de Trump a la Casa Blanca abans que les tornes puguin girar-se en contra de Tel Aviv. Per la seva banda, tampoc sorprèn la passivitat d’un ‘rais’ palestí cada vegada més qüestionat per la seva pròpia població i incapaç, per exemple, de fer valer l’acordat al seu dia per evitar la recent entrada de les forces israelianes a Ramal·la(Zona A i, per tant, sota jurisdicció de la policia palestina). Hamàs és el que té menys opcions, impossibilitat d’atendre les necessitats de Gaza (sense que l’alleujament momentani del’ajuda qatariana en diners i combustible canviï res), de frenar grups violents que escapen al seu control i de recuperar el recolzament d’una població esgotada.

Vist així, fins i tot sona esperançadora, sense ser-ho, la crida d’atenció d’un selecte grup de 286 alts representants israelians de les forces armades, els serveis d’intel·ligència i la policia, que demanen a Netanyahu que aprofiti el puntual alleujament derivat de l’esforç de mediació egipci i l’ajuda qatariana per establir un acord prolongat de cessament d’hostilitats, rehabilitar Gaza (implicant-hi Riad i altres monarquies del golf), restaurar l’autoritat d’Abbas i demanar a Washington que ofereixi alguna ‘pastanaga' atractiva (i no només garrotades). ¿Quant de cas els farà el seu primer ministre i ministre de Defensa?