Anar al contingut

Recuperar el concepte de societat inclusiva

Ciutadans de Catalunya

Ciutadans de Catalunya

Josep Borrell

El reconeixement per part de l'independentisme de la Catalunya que no pensa com ells seria el primer pas per recuperar la convivència i el diàleg

Hem assistit al Congrés a un tens debat sobre dues greus qüestions: el ‘brexit’ i l’independentisme  català. Com deia el president del Govern, Pedro Sánchez, tots dos “caminen per vies paral·leles i amb retòriques similars”, amb un relat de greuges inventats i magnificats per la manipulació. En els dos casos es pretén forçar la població a prendre decisions binàries... Aquí i allà, hem assistit a l’exaltació d’un grapat de tòpics, revestits de nostàlgia del passat. I sempre al servei de la retòrica del ‘nosaltres davant ells’.

En contrast, recordo Josep Tarradellas dient des del balcó de la Generalitat: “Ciutadans de Catalunya, ¡ja soc aquí!” El president va dir ‘ciutadans’, un concepte inclusiu idea fundacional de la Revolució francesa. Ciutadans, lliures, iguals i fraternals. Ciutadans per elecció. Ciutadans de Catalunya.

La crida a ‘un sol poble’ de l’Assemblea de Catalunya 

Aquesta referència prové de la mateixa formulació de l’Assemblea de Catalunya, i del debat intel·lectual que va construir el concepte de catalanisme que englobava diferents sensibilitats de la societat catalana. Una idea sintetitzada en la crida a “un sol poble” que ara s’utilitza per referir-se només a una part dels catalans.

El catalanisme ha sigut l’espai majoritari comú de la política catalana fins al 2012. Per al catalanisme, la nació són els ciutadans que comparteixen una comunitat de valors, la nació cívicainclusiva i solidària, mentre que els independentistes creuen que considerar-se una nació els dona dret a la secessió, el que no reconeix cap ordenament jurídic, ni el de la Constitució, ni l’europeu ni l’internacional.

Tornar al ‘Ciutadans de Catalunya’ de Tarradellas, a ser de nou ‘un sol poble’ en una ‘Catalunya gran, oberta i inclusiva’

L’independentisme ha tingut l’encert d’una idea, un missatge, una comunicació, un argumentari comú sense fissures aparents, almenys fins ara. Lluny de ser transversal, ha homogeneïtzat el seu espai en un bloc del 47% excloent de la resta. En canvi, els no independentistes han seguit amb les seves diferències ideològiques i les seves diferents tradicions. Quatre missatges, quatre programes, que en comunicació política equivalen a un soroll inaudible.

Per arribar a la secessió, l’independentisme necessitava fer saltar pels aires els ponts del catalanisme transversal. I a aquesta tasca s’ha dedicat amb afany durant aquests anys.

I la política com a confrontació es torna binària, no hi ha matisos possibles. Blanc o negre, independentista o unionista, 1-O, és a dir, frontisme. Aquesta estratègia ha tingut les seves conseqüències, sent la més greu la fractura social.

L’afebliment de l’espai catalanista ens ha conduït al que estem vivint: la divisió de Catalunya, que cal evitar que arreli definitivament en els esperits i faci impossible la convivència.

Afortunadament, prenent distància del soroll i dels silencis, l’espai central que ha sigut el catalanisme existeix, perviu, i ha de recuperar la majoria social a la política catalana. Dels dos milions de votants d’opcions independentistes, molts són independentistes conjunturals que podrien canviar d’opinió i d’opció si se’ls planteja la possibilitat d’una reforma d’Espanya en la qual hi participi Catalunya.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Per aconseguir-ho, la paraula clau és i sempre serà el diàleg. Només així es podran construir acords entre els quals mantenim posicions diferents sobre el futur que desitgem per al nostre país. Però, en canvi, hem assistit a l’increment de la tensió per evitar el diàleg obert pel nou Govern socialista, per mantenir cohesionat un espai que es fragmenta dins del bloc sobiranista. I amb absurdes comparacions amb l’experiència eslovenaque el mateix primer ministre d’aquest país s’ha encarregat de rebutjar, i una estèril insistència en una via unilateral que no porta enlloc. Alguns que reconeixen ara que ni tan sols tenen majoria social, en el seu moment la van recolzar amb entusiasme. D’altres la continuen proposant per tot Europa. 

D’altra banda, com va dir el president Sánchez, “es culpabilitza un tercer mentre s’obvien les responsabilitats pròpies en les retallades en educació i en sanitat que erosionen la cohesió social i la confiança en les institucions”, i es vol rebutjar un Pressupost que contribueix a revertir-les.

El reconeixement per part de l’independentisme de la Catalunya que no pensa com ell seria el primer pas per recuperar la convivència i el diàleg entre Catalunya i el conjunt d’Espanya.

I tornar al “Ciutadans de Catalunya”. A ser altre cop “un sol poble” en una “Catalunya gran, oberta i inclusiva”.