24 febr 2020

Anar al contingut

Els últims processos d'independència a Europa

Unilateralitat i violència

Unilateralitat i violència

Albert Branchadell

Des de la caiguda del mur, la gran majoria de secessions han anat acompanyades d'algun tipus de conflicte bèl·lic

És de sobres conegut que el president Quim Torra ha advocat per una via cap a la independència que tots els partits excepte la CUP han criticat d’una manera o altra. En lloc de rectificar, l’entorn de Torra ha vingut a dir que la via eslovena no ha de prendre’s com un 'pack' i que l’única cosa que es vol copiar és la "determinació" del poble eslovè. La pregunta que ens hauríem de fer és si és possible separar la determinació d’aquest poble de la violència que va desencadenar. En un sentit més ampli es podria preguntar-se si l’unilateralisme 'a l’eslovena' comporta o no alguna dosi de violència. Vet aquí un assumpte que només la política comparada pot aclarir.

Des de la caiguda del mur de Berlín el 1989 fins a la constitució de les autoproclamades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk el 2014, a Europa hi ha hagut uns quants processos unilaterals de secessió, i la veritat és que gairebé tots –abans, durant o després de la secessió– han anat acompanyats d’algun tipus de violència armada. El cas de l’antiga Iugoslàvia, que va començar desintegrant-se precisament per Eslovènia, és el més clar. La independència de Croàcia va suposar una guerra en tota regla, amb milers de morts i ferits i centenars de milers de desplaçats. Si la guerra de Croàcia va ser brutal –només cal recordar episodis com la matança de Vukovar en 1991– la següent guerra la va superar amb escreix: a Bòsnia hi va haver més morts i ferits i més desplaçats. A Srebrenica es va perpetrar la matança més cèlebre d’Europa des de la segona guerra mundial, com a colofó d’altres matances locals protagonitzades per tots els contendents.

La secessió unilateral més recent

Al principi, va semblar que Macedònia es deslliuraria de la violència, però no van passar gaires anys abans que l’aixecament armat albanès posés el país al caire de la guerra civil. Només la ferma intervenció de l’OSCE i l’OTAN va evitar el que podria haver sigut una rèplica de la guerra de Bòsnia. I la secessió unilateral més recent també va estar embolicada en la violència. No es pot explicar la independència de Kosovo del 2008 sense el precedent de la guerra que va enfrontar 10 anys abans les forces de la República Federal de Iugoslàvia (el que en quedava) i l’Exèrcit d’Alliberament Albanès, amb la seva quota de morts, ferits i desplaçats.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A la URSS, les coses no van ser diferents: la restitució de la independència de Lituània el 1991 va desencadenar els anomenats 'fets de gener' del 1991, en els quals 14 civils van morir en l’atac amb tancs contra la torre de televisió a Vílnius. Letònia no va viure cap episodi com el de la torre de televisió però Riga també va ser bombardejada per forces soviètiques i va registrar un grapat de morts a les barricades que es van construir per protegir dels atacs soviètics objectius claus de la capital, Riga.

Però encara hi ha altres casos menys coneguts, que són els anomenats 'conflictes congelats’ disseminats en els confins de l’antiga URSS: l’Alt Karabakh (un enclavament armeni a l’ Azerbaidjan) va tenir la seva guerra, com també la van tenir Transnístria (una regió secessionista de Moldàvia), Ossètia del Sud i Abkhàzia (antics territoris georgians). La guerra latent que es viu ara mateix a Donetsk i Lugansk (Ucraïna) no és més que la continuació del mateix fenomen. I si esclata un conflicte a gran escala entre Rússia i Ucraïna sempre hi haurà qui ho interpreti com un efecte retardat de la secessió unilateral d’Ucraïna.

Acord amistós de separació

Deixant Estònia a part, doncs, les úniques secessions completament indolores dels últims temps van ser les d’Eslovàquia i de Montenegro. Les dues, precisament, que no van ser unilaterals sinó 'pactades’. En el primer cas, més que una secessió va ser un acord amistós de separació entre les elits txeques i les eslovaques que ni tan sols va ser ratificat per la població. En el segon cas la independència es va assolir en un referèndum acceptat per Sèrbia i patrocinat per la Unió Europea, que va imposar unes condicions (un mínim del 55% de vots afirmatius amb una participació mínima del 50% del cens) que estranyament l’independentisme català no va voler fer seves a l’hora de plantejar l’1-O.

En resum: ens agradi o no, ‘unilateral’ i ‘no violent’ són dos adjectius que no han anat junts en les secessions reals que hi ha hagut a Europa des de la caiguda del mur. Quan s’invoquen determinades 'vies’ caldria tenir molt en compte aquesta circumstància, llevat que la pau i la seguretat no constitueixin veritables prioritats i s’estigui disposat 'a tot’ per assolir la independència.