Anar al contingut

Desigualtats socials a BCN

El luxe de poder somriure

El luxe de poder somriure

Eva Arderius

Tenir problemes bucodentals no és només un problema de salut, és un símptoma de moltes altres coses, la més preocupant, la pobresa

Quan vaig veure la notícia que l’Ajuntament de Barcelona oferirà un servei municipal de dentistes gratuïts, em van passar pel cap aquelles persones que acaben amagant o dissimulant el seu somriure per no haver de mostrar les dents. Tenir problemes bucodentals no és només un problema de salut, ni un problema menor, és un símptoma de moltes altres coses. La més preocupant, la pobresa. L’última enquesta de salut de la ciutat diu que prop del 60% dels barcelonins no han anat al dentista l’últim any i el 28% d'ells són persones amb pocs recursos econòmics.

No cal ser molt pobre per no poder pagar segons quins tractaments. Sense ser-ho, el dentista s’ha convertit en un luxe. La cobertura de la sanitat pública és mínima i sorprenentment no hi ha cap debat sobre la necessitat d’ampliar-la. L’exemple més evident de les mancances d’aquesta especialitat mèdica és que en la pública t’extreuen les dents malaltes, però no te'n posen de noves. Això ho has de pagar tu, i no és barat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La necessitat és tan gran que l’ajuntament ha decidit posar-hi solució. No és la primera ciutat que ho fa i potser la iniciativa arriba amb el mandat massa avançat i amb les eleccions a tocar, però una vegada més el consistori es veu amb l’obligació de fer el que haurien de fer altres administracions.

Un servei amb bona intenció

El servei de dentista gratuït té molt bona intenció, però serà un pedaç. Les entitats socials que fa temps que cobreixen aquestes necessitats, com ara la Creu Roja, la Fundació Sant Pere Claver o els dentistes solidaris de 1001 Dents, estan col·lapsats. No donen l’abast i auguren llargues llistes d’espera per al nou servei municipal. Ho diuen amb coneixement de causa. Alguns d’ells feien tractaments altruistes en països llunyans fins que es van adonar que aquí també hi havia molta feina per fer.

Diuen que quan s’és pobre es menja més malament, es fa menys prevenció i es va menys al dentista, i per això les persones amb pocs recursos són les que tindran una pitjor salut bucodental i les que tindran menys possibilitats de posar-hi remei. I aquestes persones amb problemes per mastegar, dolor i una baixa autoestima perquè no s’agraden quan es miren al mirall ho afrontaran soles. Es lamentaran de la seva mala salut dental i ni es plantejaran que potser no és un problema personal per no poder costejar-se el dentista, sinó que formen part d’un problema social que s’hauria d’afrontar com a tal. Com una conseqüència més de la pobresa cronificada i com una mostra que la nostra economia potser no va tan bé com sembla.

La crisi ens ha deixat algunes lliçons, però, també, algunes idees preestablertes que algun dia haurem de combatre. Hem normalitzat que hi hagi gent que no pot anar al dentista quan ho necessita com també hem normalitzat que hi hagi 12 desnonaments en un sol matí a Ciutat Vella. Hem deixat gent instal·lada en una crisi permanent. Els que poden pagar un pis, i els que, no. Els que tenen motius i poden lluir un somriure d’anunci, i els que, no. La ciutat de les dues velocitats, en diuen.