Una excepció difícil d'explicar

La Unió Europea ha sigut pionera en la protecció de les dades personals a les plataformes digitals. El Reglament General de Protecció de Dades –conegut per les seves sigles en anglès GDPR– va entrar en vigor el mes de maig passat i s’ha demostrat prou garantista alhora que eficaç. Es basa en un principi molt simple: les dades són propietat de les persones, que poden cedir-les a qui vulguin per al que vulguin, però sempre han de donar el seu “consentiment explícit” per al seu ús i a tota hora han de tenir la possibilitat de desdir-se’n. El que alguns deien que era posar portes al camp ha impulsat l’acció responsable de tots els implicats en l’entorn digital: plataformes, cercadors, editors i anunciants. Els mals presagis dels que s’oposaven a aquesta norma no s’han produït, ni tampoc hi ha hagut una allau de multes, la qual cosa vol dir que el principi en què es basa el reglament europeu compta amb prou consens per no exigir la contínua acció de la justícia. 

En aquest context costa entendre que el Senat espanyol hagi aprovat aquesta setmana la denominada llei de protecció de dades i garanties digitals que estableix una excepció a la norma europea en el cas delspartits polítics, que sí que podran utilitzar dades personals sense el consentimentutilitzar dades personals sense el consentiment dels ciutadans per a les seves campanyes electorals. Una norma que compta amb un inusitat consens en què participen tots els grups parlamentaris, excepte Units Podem i Bildu. Més enllà de les crítiques del partit morat sobre l’elaboració de “perfils ideològics” –multitud d’operadors digitals els realitzen diàriament–, el cert és que posar des d’un Parlament nacional una excepció tan important com aquesta a un reglament europeu –que és d’aplicació directa i no necessita cap transposició– és una anomalia. Les causes poden ser diverses. Des de la simple ignorància de la mida de l’afany fins a aquesta inèrcia dels partits a Espanya a construir excepcions legals per emparar la seva activitat, una pràctica que va des dels aforaments fins a l’excepció del pagament de l’IBI. Són aquest tipus de comportaments els que alimenten la desconfiança de la ciutadania que una vegada i una altra veuen els polítics com una “classe privilegiada” que no se sotmet a l’imperi de la llei sinó que se la fa a mida. Una vegada més, el digital posa en perill les males pràctiques heretades del món analògic.