13 d’ag 2020

Anar al contingut

Intangibles

Vivenda, jutges i fons d'inversió

Jordi Alberich

De manera habitual, els mitjans informen que una persona gran, o una família amb pocs recursos, ha sigut desnonada de la seva vivenda per un fons d’inversió, propietari de l’immoble. Una notícia que indigna, a l’interpretar-se com una mostra més d’aquest capitalisme que, sense cara ni ànima, trenca amb tot. En sentit contrari, s’argumenta que són les regles del lliure mercat, que la llei és escrupolosament respectada, i que són els jutges qui dicten les sentències.

Lectures antagòniques i irreconciliables ja que, més enllà dels interessos, la qüestió que subjeu és ideològica:  Si un bé tan fonamental com l'habitatge s'ha de deixar a la lliure determinació d'un mercat en el qual, a més, els fons han adquirit un protagonisme extraordinari. Una presència que prové de la necessitat que va tenir la banca per sanejar els seus balanços, atenent les exigències del seu regulador. Així, enormes paquets d’actius immobiliaris van passar a mans d’uns quants fons que, avui, són els principals propietaris del país. S’entén el seu sentit en el cas d’immobles d’oficines, o de determinada tipologia de vivendes, però constitueix un disbarat quan es tracta de famílies de rendes molt baixes.

En qualsevol context, la provisió de vivenda per a aquestes famílies ha de constituir sempre una prioritat dels poders públics, articulada mitjançant la promoció directa, o bé establint un marc regulatori que, incorporant el sector privat, atengui les necessitats específiques dels esmentats col·lectius. Però mai tolerant que l’única alternativa provingui d’un mercat enterament privat i desregulat, com així està passant.

Però, a més, l’entorn dels nostres dies és d’una complexitat encara més gran, ja que les persones més vulnerables no només necessiten vivenda assequible. Requereixen un acompanyament liderat pel sector públic, i instrumentat a través d’entitats i empreses especialitzades, per atendre les seves necessitats bàsiques i facilitar-ne la incorporació al món laboral. Avui, no n’hi ha prou amb una política de vivenda com la d'abans. Aquesta política s’ha d’emmarcar en una actuació més àmplia i orientada a les persones excloses o en risc d’exclusió, que són moltes. Només així podran alimentar l’esperança d’una vida digna. I, a més, podran pagar un lloguer.

En aquestes circumstàncies, que el parc de vivendes més gran habitat per famílies desfavorides estigui en mans de fons d’inversió resulta esperpèntic. El desastre ve de lluny i, de moment, als poders públics només se’ls veu en forma de jutges que, d'acord amb la seva estricta obligació, continuaran ordenant desnonaments quan es donin les circumstàncies contemplades en la legislació. Novament, la justícia assumeix indegudament les conseqüències d’una política summament mediocre. Aquella que, a més, penalitza fiscalment les rendes del treball, i concedeix tracte de favor a les del capital. Aquí, i a tot Europa. ¿A qui pot sorprendre l’auge del populisme al nostre continent?