Frustració

Les vagues dels metges de la sanitat pública i concertada són poc freqüents. Aquests professionals es regeixen pels principis ètics de servei als malalts recollits en el seu jurament hipocràtic. Quan els metges surten al carrer i veiem imatges desesperades de professionals enfrontant-se alsMossos d’Esquadra, és que les coses estan molt malament. La marea de les bates blanques ha vingut precedida de protestes d’un altre col·lectiu que tampoc té per costum manifestar-se, la policia autonòmica.

I a les protestes d’aquests dos grups també s’hi afegeixen ara els professors universitaris i els investigadors. Els efectes de les crisis econòmiques contenen efectes retardats. Es pateixen de manera molt directa en els pitjors moments d’una recessió per l’efecte de les retallades i els ajustaments, però es manifesten de manera virulenta quan l’economia comença a créixer i es percep que els beneficis no es traslladen a la gent. Aquesta és la frustració que amenaça amb desbordar els carrers a Catalunya si no s’hi posa solució.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els orígens dels mals són múltiples i les responsabilitats poden estar repartides entre molts actors: l’administració que va iniciar les retallades el 2010 (Artur Mas), els presidents del Govern que van aplicar l’austeritat imposada per la Unió Europea (José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy), els últims consellers que han estat al capdavant de la sanitat pública (Boi Ruiz, Toni Comín i Alba Vergés), els presidents del Govern que han destinat el seu esforç polític a una futura república de terminis incerts en detriment de la gestió de l’autonomia actual, i tots els Executius que han ignorat sistemàticament l’infrafinançament de Catalunya.

Però així com les causes són múltiples, la solució al neguit social només té una via possible a curt i mitjà termini: assignar-hi més recursos econòmics. Per a això, faria falta aprovar uns pressupostos expansius a Espanya, que permetin a Catalunya ingressar fins a 2.200 milions d’euros més el 2019, aprovar els comptes a Catalunya i augmentar la inversió en educació i en sanitat. És a dir, faria falta posar-se a governar.